14 de gener de 2019

Pau Roca: “Vaig en patinet perquè em moc molt i no tinc cotxe ni ho vull”

Entrevista a Pau Roca en la revista TotBarcelona. Realitzada per Xavi Fernández de Castro.

Pau Roca (Barcelona, 1982) viu en el barri de Gràcia de tota la vida. La seva cara es va fer coneguda entre els espectadors de TV3 pel seu paper de “Rafa González” en Ventdelplà, però des de fa anys és més conegut per les seves actuacions en obres de teatre de Quim Monzó, Federico García Lorca o William Shalespeare i fa sis anys que té la seva pròpia productora, Sixto Paz. Aquest mateix cap de setmana ha acabat la temporada dels  cuses excepcionals, una obra de Duncan Macmillan que ha interpretat durant gairebé dos mesos en el Club Capital de la Rambla, i parlem d’això mentre ens prenem un vermut Miró en el Cafè Diamant de Gràcia.

Com et va arribar a les mans el projecte dels  cuses excepcionals?

La meva companyia, Sixto Paz, que fa sis anys que existim, vam fer un text que es deia Pulmons, del mateix autor, Duncan MacMillan. Aquella experiència ens va agradar molt i vam llegir més textos seus. Trobem aquest monòleg -el seu títol original és Every Brilliant Thing–. Al principi va costar molt que ens donessin els drets perquè estava molt demndado, però el bon acolliment que tub  Pulmons va fer que tornés a confiar en nosaltres. Una vegada aconseguits els drets, el següent pas va ser pensar que teatre ho podríem fer i ens decidim pel Club Capitol.

Com has viscut aquest text tan emotiu i canviant?

És de les poques obres, poquisimas, te les podria comptar amb menys dits dels que tinc en una mà, que faria durant sis mesos. Normalment en el teatre fas temporades de mes i mig, tres mesos ja són molts. Moltes vegades feixos gires, les tornes a fer o no. Aquesta obra la faria sis mesos seguits perquè cada dia és tan diferent, el públic te la canvia, i això fa que sigui impossible avorrir-se. No sols és el que et diu el públic, sinó com el públic sent el que aquella interpretació d’altres espectadors li transmet.

És una obra on estàs el teu solo davant del públic, pràcticament sense escenografia…

És una experiència molt diferent perquè vulguis o no en una obra sempre et pot tocar fer un monòleg de tres pàgines i estàs el teu solo en pilotes. Vius aquest vertigen, però no és el mateix. Sortir a l’escenari a fer el monòleg sol i tornar només és dur. No pots saludar als teus companys, donar-te ànims ni intercanviar opinions sobre com ha anat. Això no està. Havia fet un monòleg més curt, d’uns 35 minuts –als  cuses excepcionals és d’una hora–, que també era molt senzill perquè estava sol en un banc, però no havia fet mai una obra tan participativa i on tot depengués tan poc del meu.

Què t’emportes d’aquesta obra?

L’aprenentatge més bèstia que he fet en aquesta obra, com a actor, és que la imperfecció és el que fa bonica aquesta obra. No puc pretendre que tot surti bé sempre i m’haig d’adaptar al que passa cada dia, a cada moment. No m’havia passat mai.

I com a persona?

Té molt a veure amb què hagi tingut un fill. Aquesta obra m’ha fet adonar-me que el resultat de cada funció està totalment relacionat amb com jo estic d’amorós, d’obert, de respectuós, d’afectuós. Si estàs creuat amb la teva parella, amb el treball, en el teatre disposes del text per a amagar el que ens passa. T’ho saps, és sempre el mateix. Aquí també hi ha un text, és cert, però cada dia és diferent i has de viure amb el que et diu el públic i depens dels espectadors. És un aprenentatge molt bonic.

Estàs satisfet amb el bon acolliment que ha tingut la teva interpretació?

Aquesta obra la podria haver fet un altre actor perquè era un projecte que teníem molt clar com a productora. Si en aquest moment de la meva vida estigués fent un altre treball, l’haguéssim fet igualment, però amb una altra persona. Al final, com ho tenia bé, vaig poder fer-la jo mateix i ha estat una gran experiència també. Començarem una gira de primavera i a la tardor farem una altra. Sembla que, com ha anat tan bé, tornarem a Barcelona. Encara que no sabem dates, però tornarem.

A part de la interpretació, també tens un bar a Gràcia, el Lluritu. És un pla B?

La meva família sempre ha tingut un vincle amb la gastronomia. La meva mare ha estat cuinera durant 35 anys de la seva vida i el meu pare és periodista gastronòmic. Ho he mamat a casa i ho he gaudit com a client fora. Quan viatjo, el més prioritari sempre és el menjar. La meva mare m’ha portat a restaurants d’estrella Michelin i al restaurant més petit de poble. Sempre he tingut curiositat per la gastronomia. Aquesta trajectòria m’ha fet adquirir coneixements, no com a professional, clar, però si com a aficionat entès. Saber per on van les últimes tendències, com està la ciutat en temes de gastronomia.

Sembla que saps del que parles llavors…

És veritat que el Lluritu ens funciona, però també ens podríem haver equivocat, no hi ha una recepta màgica (riu). Ningú sap del cert que pot anar bé i que no. Tenia uns diners i no sabia si posar-los en el banc o fer una altra cosa i vaig parlar amb dos amics que si que es dediquen a això –es refereix a Pol Puigventós i Gerard Belenes– i obrim una marisqueríaperquè és el tipus de bar que més ens agrada. És una marisquería petita, despreocupada, de tirar el cap de la gamba al sòl, no té un preu molt elevat, encara que és marisc (riu). Està molt pensada per al barri.

I que pensa Gràcia del marisc?

Uf. Com he dit abans és difícil saber-ho tot. Té sentit una marisquería a Gràcia? Sí, perquè no hi ha cap més. És veritat que està el Botafumeiro, però és una cosa a part. És un restaurant d’una altra lliga. Funcionarà un tipus de marisquería que funciona a Madrid, a Galícia, en Andalusia, però que a Barcelona no hi ha moltes? És el que ens feia més por però ha anat molt bé. Intento fer-me les preguntes, però no tinc totes les respostes. No ens hem adaptat al barri però tant els barcelonins com els turistes han entès la proposta i el bar té vida.

El teu, com a persona del barri de Gràcia, ets dels quals pensa que això és un poble?

Em sento molt de la Vila de Gràcia, però en el sentit més obert del barri. Vull dir que em sento així perquè conec a moltíssima gent, he viscut aquí tota la vida. Conec a la gent del mercat, a la gent Verdi, als dels bars. Un dels meus teatres preferits era la Sala Beckett antiga. Però de la mateixa manera que no estic a favor de la gentrificació, tampoc em sembla un crim que hi hagi turisme. Els comerços i els restaurants també han de guanyar-se la vida.

En el teu dia a dia et mous amb patinet elèctric. Com ho portes?

Soc un fan recent, però he fet gairebé 1.300 quilómetros des de l’octubre. Hi ha persones a la qual el patinet li va genial i jo soc una d’elles. Vaig en patinet perquè em moc molt i no tinc cotxe ni ho vull. He fet números i ja està a punt de sortir-me més a compte que el metre. Si et compres un patinet de gamma mitjana, que no és precisament barat, t’acaba sortint més a compte. Els més econòmics ni te’ls miris perquè en un any se t’haurà trencat.

Vas per les voreres?

No! A veure… Hi ha moments que és inevitable. Quan surto de casa i no puc anar pel carrer perquè no és una via transitable. –carrers amb plataforma única i carrers amb límit de 30–, Com ho faig? Vaig caminant fins que trobi un? Quan fa baixada em poso damunt i no dono gas, simplement baix a poc a poc, sense accelerar. Llavors no molestes. És veritat que la ciutat ha de preparar-se. Hi ha un buit legal i no pot ser que no estiguem identificats, per exemple, que no hi hagi cap mena de matrícula o alguna cosa semblança.

Veig que t’has estudiat la normativa…

Bé, no, però al final t’acabes assabentant.

“Un dia del Barça-Madrid comences amb el vermut, despues menjaràs i a la tarda veuràs el futbol”

“El vermut m’agrada que no sigui molt dolç i últimament m’he passat una mica al blanc. En el Lluritu ho servim amb dues gotes deAngostura i li dona un toc amarg molt bo. “Com a acte social també m’agrada molt, sobretot a partir de la tercera edat. Ara que tinc un fill, surto a vegades, però menys que abans. I això dona peu a fer més coses de dia. El vermut és un bon moment per a compartir amb els amics que també tenen fills. “I et deixa molt bé per al menjar que gairebé sempre surt bé. Un dia d’un Barça-Madrid comences amb un vermut, l’enllaces amb el menjar i a la tarda veuràs el futbol. És un pla perfecte.

Triple premi al Frankfurt International Trophy

Triple premi al Frankfurt International Trophy

El Vermouth Miró Rosso, el Vermouth Miró Reserva i el Vermouth Miró Gran Reserva han estat premiats al Frankfurt International Trophy en la categoria de Spirits. El nostre vermouth més popular i autèntic, el Vermouth Miró Rosso ha estat guardonat amb la medalla de...

read more
Miró Vermouth premiats als Premis Vinaris 2024

Miró Vermouth premiats als Premis Vinaris 2024

El passat 14 de març, Miró Vermouth s’ha tornat a vestir de gala per l’entrega dels Premis Vinaris en la secció de vermuts i vins aromatitzats. La celebració, que ha repetit seu respecte a l’edició anterior, s’ha celebrat a l’Espai Llotja de la Cambra de Comerç de...

read more
0
    0
    Your Cart
    Your cart is emptyReturn to Shop