22 de gener de 2019

Esteve Riambau: “Barcelona ha generat una atracció fatal”

[et_*pb_*section admin_*label=”*section”] [et_*pb_*row admin_*label=”*row”] [et_*pb_*column type=”4_4″][*et_*pb_*textadmin_*label=”*Text”] Entrevista a Esteve Riambau en la revista Tot Barcelona. Realitzada per Sílvia Borroso.

Parlem amb el director de la Filmoteca de Catalunya, que fa 8 anys que es va instal·lar en el Raval

Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és mèdic nefròleg. Va exercir durant deu anys, però en primer de carrera ja dirigia un cineclub i mai va deixar la passió pel cinema: al contrari, la feia créixer. En 1989 va deixar la medicina i va convertir el cinema en professió. Des de 2010 és el director de la Filmoteca de Catalunya i té un llarg currículum com a crític, historiador i investigador del cinema, a més d’haver dirigit dos llargmetratges. És especialista a l’Escola de Barcelona, en cinema francès i en Orson Welles. Fem un Vermut Va mirar Fusió amb ell en el Cafè de les Delícies, en el Raval, el barri on treballa.

Vostè té vincles amb Welles, però també els té Barcelona.

Sí, en 1953 va rodar escenes Mr. Akadin, a Barcelona, en el Port. Vi amb la seva filla major, la Chris, amb qui tinc molt bona amistat, la vaig conèixer en una retrospectiva en Locarno. En 53 ella estudiava en un internat a Suïssa i durant les vacances de Setmana Santa el seu pare la va fer venir a Barcelona per a veure el rodatge. I quan vam fer el centenari de Wellesen 2015 en la Filmoteca, la Chris va voler venir.

Esteve Riambau: “Una de les meves grans alegries va ser quan una de les prostitutes de la zona de la Filmoteca, va venir a veure ‘MammaRoma’, de Passolini” Barcelona és una ciutat cinematogràfica?

Relativament. Si parlem de rodatges si parlem de ciutats cinematogràfiques, Nova York, París, Roma, Venècia donen 50.000 voltes a Barcelona. Però sí que és una ciutat on el clima és el mateix que Hollywood, té llum, varietat de paisatges, igual que Los Angeles. Tens el Pirineu a dues hores, la mar, la ciutat. Han rodat Welles, Antonioni, el Iñarritu, Woody Allen. No tenim una llista molt llarga de grans cineastes que hagin rodat.

Creu que no s’ha explotat prou? Podria donar més?

Dona per al que dona. Gaudí és la gran atracció cinematogràfica de Barcelona. Només cal veure el Parc Güell de Woody Allen, la Sagrada Família de Almodovar a Tot sobre la meva mare, amb un solo pla quan passa per davant amb un taxi, i la Pedrera d’Antonioni. És clar que Gaudí és un valor cinematogràfic i una peça molt atractiva. Hi ha una altra pel·lícula molt poc distingida però molt divertida de Jesús Franco, El Castell de Fu Manchú, rodada al Parc Güell. Quan explota el castell i es destrueix amb quatre coets i bengales, el detectiu, el bo de la pel·lícula, marxa del castell amb una barqueta pel llac de la Ciutadella. És extraordinàriament divertida. Amb Christopher Lee, però feta amb una sabata, una espardenya i molta cara dura.

Una de les seves especialitats és l’Escola de Barcelona, el corrent cinematogràfic de la ‘gauche divine’. Queda alguna cosa?

Una etiqueta tan afortunada com aquella no l’hem tornat a tenir. Però allò va ser la punta d’un iceberg que ha tingut continuïtat, en el sentit que la producció barcelonina sempre ha estat la de les coses experimentals, diferents, alternatives a la producció de Madrid. Es va dir Escola de Barcelona com hi havia l’Escola de Nova York dels anys 60, la del John Cassavetes i companyia. L’equació que feien, una mica atrevida però que entén, és que l’Escola de Nova York és a Hollywood, el cinema comercial, la qual cosa l’Escola de Barcelona és el cinema que es fa a Madrid, on es feien les pel·lícules industrials comercials, amb més pressupost. L’equivalent a això seria, amb uns motors de continuïtat que són Joaquim Jordà i Pere Portabella, tota la generació posterior: Guerín, Albert Serra, Isaki Lacuesta, que fan un cinema diferent del cinema convencional. És la marca identitària del cinema que es produeix a Catalunya i a Barcelona en els últims 50 o 60 anys.

Per què a Catalunya existeix el plor permanent que la indústria cinematogràfica no acaba d’arrencar?

En lloc d’Europa arrenca, excepte a França. Hi ha una frase que lamento haver oblidat qui la va dir, no és meva però jo la faig meva, i diu: “Als Estats Units, el cinema és un negoci. A Europa, és un problema”. Des del final de la Primera Guerra Mundial, el cinema europeu està condicionat al cinema nord-americà. El 80% de les pantalles europees estan ocupades per cinema americà. El tros de pastís que queda és molt petit i no es pot viure amb el model d’economia liberal d’aquest pastís tan petit. Per això el cinema europeu necessita de subvencions. Els únics que van fer una legislació a temps per a trencar això van ser els francesos.

Se’ls acusa de proteccionisme.

És un bon proteccionisme. Es nodreixen sobre un impost a les entrades de les pel·lícules americanes. Ja que vens a casa a menjar-te les meves olives, almenys paga. I en canvi aquí damunt subvencionem el doblatge al català en les majors. És possible enfrontar-se a ell? No, ni Catalunya, ni Espanya, ni Itàlia, ni Alemanya.

Per a França si… Perquè van ser els primers. En 1946, acabada la Segona Guerra Mundial, van fer uns tractats extraordinàriament avantatjosos per a ells i van colar. Però mai més ningú més ho ha aconseguit. I els Estats Units es guardarà bastant deixar-se colar el mateix gol, que implica que en les pantalles franceses hi hagi un 50% de pel·lícules franceses. I a Espanya, l’any que millor perquè hi ha un Almodóvar, un Torrent o un Amenábar és un 20%.

I a Catalunya? De cinema en català, un 3%

Ara estem en l’època de Netflix. És una amenaça afegida o una oportunitat?

Només un canvi tecnològic més. Qui caigui en la temptació de pensar que el cinema no canviarà tecnològicament no sap què és el cinema. El cinema, des dels seus orígens, cada 20 anys ha canviat coses essencials. Ha passat del mut al sonor, del curtmetratge al llargmetratge, del blanc i negre al color, de la cinta de cel·luloide a la cinta magnètica, de la cinta magnètica al digital. En aquests moments estem en un altre canvi tecnològic, ple de contradiccions i de paradoxes. Des del punt de vista de les filmoteques, estem al·lucinats. Ens trobem davant una digitalització en la qual no pots fer més que dir amén. El cinema és digital. D’acord. És digital i hem conservar el digital. I com es conserva, el digital? Ah, no se sap.

Ningú ho sap?

Quin futur té la conservació digital? Quinze anys. I la conservació d’un llargmetratge digital ocupa quatre terabytes. És una monstruositat. Vaig fer els càlculs del que costava conservar un llargmetratge digital. I em va sortir sis vegades més que una pel·lícula fotoquímica. El meu col·lega de la Cinematheque Française em va dir que m’equivocava. No són sis vegades més, són deu vegades més. Les majors estan rodant en digital i paguen, perquè poden, 30.000 dòlars per a fer després un negatiu en cel·luloide, perquè això és el que conserva. No es fien de la conservació del digital. Netflix és una altra història. Una cadena que aposta pel vídeo on demand a casa.

Esteve Riambau: “Hi ha una frase que no és meva però que faig meva: Als Estats Units, el cinema és un negoci. A Europa, és un problema” Els exhibidors es faran punyetes?

No. Volen que la gran pel·lícula de Netflix sigui Roma i la posen en el Verdi com a reclam publicitari. Ara hem vist que la gent encara va al cinema. Les sales seguiran, però s’han de reciclar completament. Espanya és un dels països europeus amb més sales per habitant. Sobren sales. Clar que cal tanquen, les obsoletes. Que espavilin, que renovi una mica. Què ha fet ara el Verdi? Una neteja. Ja començava a tenir un punt de ranci, i d’aquí la visió intel·ligent de renovar-les i de posar-les al dia. I en la Filmoteca també tenim una mitjana de 107 espectadors per sessió.

Aquesta mitjana voldrà dir que els dies de cada dia també hi ha gent en la Filmoteca, cosa que no pot dir-se dels cinemes comercials.

Molts dies de cada dia tenim més gent que els caps de setmana. No ens comparem amb les sales comercials. Tenim la nostra política d’exhibició com a institució pública, amb uns preus diferents i amb una programació més variada. I posem imaginació per a convertir les sessions en petits esdeveniments exclusius, que l’espectador senti que si no li ho està perdent alguna cosa. Quan vam fer la retrospectiva de Maria de Medeiros, el dia de Pulp Fiction, ella creia que no vindria ningú perquè és en YouTube i ja l’ha vist tothom. I li vaig dir que s’equivocava, perquè Pulp Fictionamb una pantalla gran, ben projectada, en versió original amb subtítols i presentada per María de Medeiros és aquí i avui. I hi havia 250 persones.

Vostè va començar en ple procés per al trasllat en el Raval.

Vaig venir per a fer el trasllat. La convocatòria de la plaça es va fer coincidint amb la jubilació de l’anterior director i amb l’encàrrec específic de presentar un projecte per a inaugurar les dues noves seus i per a posar-les en marxa. El que passa és que, com sempre que hi ha arquitectes i paletes per mitjà, no et creguis. Llavors vaig entrar al març de 2010, això s’havia d’obrir en qüestió d’un any, i van anar dos. Inaugurem el Raval al febrer de 2012 i Terrassa a principis del 2013.

El Raval ha donat el que s’esperava?

El Raval formava part d’un projecte de gran envergadura per a modificar el barri amb la implantació o renovació de centres culturals. El que va passar és que vam ser els últims que arribem, els més petits i en el lloc més conflictiu. L’entrada va ser dura, amb unes mostres d’hostilitat dels veïns que en aquest moment no vaig entendre, però que després han desaparegut completament. I amb unes hostilitats polítiques curioses. Tinc emmarcat un article d’El Periódico, quinze dies després d’inaugurar, que deia “Ni l’Institut d’Estudis Catalans ni la Filmoteca aconsegueixen erradicar la prostitució en el Raval”. (…) És que si ho arribo a aconseguir amb 15 dies, m’hauria merescut una portada al NY Times! Si vol erradicar la prostitució, munti una filmoteca’. Anècdotes de banda, vaig rebre moltes cartes d’usuaris que anaven a Sarrià dient que seria l’Apocalipsi. Textualment, “pajilleras a l’última fila”, “necessitarem protecció policial per a sortir del cinema”. I la realitat és que mai hem avisat als Mossos des que estem en el Raval. Un altre tema és que la Filmoteca sigui la inversió en el barri que el Raval necessitava. Aquí no entro.

Com ha canviat la relació amb els veïns?

Des del primer dia vam fer una política transparent i de portes obertes. El segon gran cicle que vam fer es deia El Raval en el Raval. Eren les pel·lícules rodades en el Raval i una exposició per a mostrar una espècie de mirall en el barri. I hem acollit entitats, activitats, escoles, associacions, etcètera. I ara el barri que aporta més espectadors en la Filmoteca és el Raval. És que som a 200 metres del Liceu. Veritat que ningú s’escandalitza per la ubicació del Liceu?

Sempre ha estat allí.

L’única cosa que vaig demanar, i que van concedir per part de l’Ajuntament, va anar que posessin uns fanals més potents al carrer SantPau per a anar fins a la Rambla a agafar el metre després de l’última sessió. És una espècie de corredor humanitari en el qual hi ha color, olor, però no sensació de perill. El nostre compromís va ser no acabar cap sessió més tard a tres quarts de dotze de la nit, just perquè la gent pugui agafar l’últim metre. L’altra gran aportació va ser la cafeteria. Triguem dos anys a poder condicionar l’espai, pels permisos de l’Ajuntament. Però després ha canviat l’entorn immediat. No sols no ha tancat els dos bars més pròxims, la Candela i el Sifó, sinó que els ha potenciat i s’han renovat. I ha atret públic extern. A mi m’és igual que vinguin a fer unes braves o veure una pel·lícula. Ja entraran a veure la pel·lícula.

Però els veïns tenen la sensació, i les dades de delinqüència en augment els donen la raó, que el Raval s’ha degradat en aquests anys.

Des del meu punt de vista, l’entorn immediat del meu territori, la Plaça Salvador Seguí, ha canviat a millor. Quan vaig arribar estava en obres i era molt heavy. Per a no puc ignorar que els grans problemes persisteixen. Hi ha narcopisos, problemes de prostitució, d’explotació sexual i diverses il·legalitats. I en la mesura que podem fem alguna aportació, sessions contra els desnonaments, per la igualtat de gènere. Forma part de la nostra concepció del cinema també com a eina social. Des del punt de vista de seguretat, hem tingut sort o hem creat el clima perquè la Filmoteca no sigui un centre de conflictes.

No es troba amb espectadors que et diguin “venia cap aquí m’han robat”?

Dins de l’edifici mai hi ha hagut cap problema. A l’inrevés, hem tingut uns inputs anecdòtics significatius. Una de les meves grans alegries va ser quan una de les prostitutes habituals de la zona, perquè hi ha, em sembla que era d’un país de l’est, un dia va entrar a agafar el programa i va comprar una entrada per a veure Mamma Roma, de Pasolini. Això és política de millora del barri i de proximitat. O el dia que van venir tres o quatre noies musulmanes amb el seu vel, i probablement d’amagat dels seus pares. Van venir a veure Mad Max 4. Això és el que nosaltres podem aportar.

Quin és el principal problema de Barcelona?

Barcelona és la meva ciutat, em sento molt còmode. Té grans virtuts. I va viure un moment màgic, els Jocs Olímpics. Però crec que ha mort d’èxit. No s’han sabut gestionar els grans beneficis i la molt intel·ligent política que es va fer entorn dels Jocs. Va ser un èxit tan espectacular que va comportar noves atraccions com les de la pel·lícula, atraccions fatals. Això és el que, a través del turisme i a través d’altres ingerències externes, ha anat modificant la ciutat en aquests últims 25 anys. Estem clarament amb una tendència a la baixa respecte als grans moments. No tinc una especial animadversió contra el turisme. M’encanta viatjar, però sí contra la massificació del turisme i sobretot per la ingerència. És a dir, el problema del turisme és el moment en què comença a modificar la vida dels ciutadans de la ciutat.

I això aquesta passant?

Tinc una anècdota molt gràfica. Teníem convidada Marisa Paredes. La vaig acompanyar a l’hotel, un hotel del centre de Barcelona, de cinc estrelles. Havíem quedat per a menjar amb el conseller, Ferran Mascarell. En la recepció hi havia un xeic àrab amb les seves dones, criatures i tot això. Vaig demanar dir-li a la recepcionista que teníem pressa. I em va dir “ca you repeat in English, please?”.

Ostres…

Jo li vaig dir: “Yes, I ca, but I do not want to. It ‘s my city, li puc parlar en català o en castellà. Vostè hauria d’entendre’m, com a mínim”. Va dir el cap perquè ens atengués. Em va semblar que estava passant una línia vermella que no s’ha de passar.

En aquest context, que demanaria al pròxim alcalde, què creï que podrà fer?

Crec que cal fer una gran reflexió i sobretot, jo penso que el que s’ha de tenir és la consciència i la garantia que a més del poder polític hi ha altres poders que són uns interessos molt forts. I que no es pot governar només políticament si no es tenen controlats i orientats a aquests grans lobbies. En aquests moments, el lobby turístic és molt important.

L’Ajuntament de Barcelona o la ciutat podrà enfrontarse a aquests lobbies?

La ciutat no, són els polítics els qui s’ha d’enfrontar. El polític ha entendre que la política, més enllà de les estratègies de partit, també ha de passar pel control dels grans lobbies de poder.

“M’agrada mirar-me una cursa de Fórmula 1 mentre em prenc un vermut”

El doctor Riambau que es va fer director de la Filmoteca té més coses amagades. Li encantaria tocar el piano encara que diu que és un negat per a la música. I un dels seus moments preferits del diumenge, quan és temporada de carreres, li agrada mirar-se la Fórmula 1 en la tele mentre es pren un vermut. “És una combinació fantàstica”, assegura. Li agrada negre -com el Miró Fusió- “amb gel i taronja”. [/et_*pb_*text][/*et_*pb_*column] [/et_*pb_*row] [/et_*pb_*section]

Triple premi al Frankfurt International Trophy

Triple premi al Frankfurt International Trophy

El Vermouth Miró Rosso, el Vermouth Miró Reserva i el Vermouth Miró Gran Reserva han estat premiats al Frankfurt International Trophy en la categoria de Spirits. El nostre vermouth més popular i autèntic, el Vermouth Miró Rosso ha estat guardonat amb la medalla de...

read more
Miró Vermouth premiats als Premis Vinaris 2024

Miró Vermouth premiats als Premis Vinaris 2024

El passat 14 de març, Miró Vermouth s’ha tornat a vestir de gala per l’entrega dels Premis Vinaris en la secció de vermuts i vins aromatitzats. La celebració, que ha repetit seu respecte a l’edició anterior, s’ha celebrat a l’Espai Llotja de la Cambra de Comerç de...

read more
0
    0
    Your Cart
    Your cart is emptyReturn to Shop