Entrevista a Eduard Voltas a la revista Tot Barcelona. Realitzada per Silvia Barroso.
L’editor del ‘Time Out’ reclama posar “un topall” al nombre de visitants a la ciutat i defensa que “no és turismofòbia” sinó una inversió en la qualitat del sector
Eduard Voltas (Barcelona, 1970), ha editat les revistes culturals Descobrir Catalunya i Sapiens i ara és l’editor de Time Out Barcelona i Time Out Madrid. A més, és professor de periodisme a la facultat de comunicació de Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull i articulista del diari elmon.cat. I al seu currículum hi ha també haver sigut secretari de Cultura al segon govern tripartit, amb Joan Manuel Tresserras com a conseller i José Montilla com a president de la Generalitat. El convidem a fer un Vermut Miró al restaurant Vegetaliadel carrer Escudellers.
Vas sortir del dragon khan del tripartit per fer-te càrrec del Time Out Barcelona en un moment de dificultats de la revista, a finals del 2011.
Sí, estava en pèrdues.
Què et va fer pensar que tenia possibilitats?
Que la marca era i és molt bona, global, positiva. I la feina editorial que s’havia fet era molt bona, hi havia una bona base de lectors. L’únic que feia falta era una dedicació empresarial plena que no se li havia pogut donar.
I Barcelona et semblava el lloc adequat.
Barcelona és una ciutat Time Out. Té uns valors molt semblants als de Time Out: obertura, cosmopolitisme, tolerància, una vida abocada a l’oci i la cultura.Madrid és una altra ciutat molt abocada a l’oci. Té una oferta cultural espectacular, pública i privada. Perquè té dos grans focus de finançament de la cultura. El primer és l’Estat, que inverteix molt més en cultura a Madrid que a Barcelona. Els museus de Madrid i l’oferta cultural pública en general és molt més potent que la de Barcelona. Però, a més a més, té un focus de finançament privat, perquè les empreses de l’Íbex 35 són a Madrid i financen la cultura amb patrocinis. I si a això hi sumes que la societat madrilenya, per com està estructurada sociològicament, està especialment abocada a l’oci i el consum, també és una ciutat Time Out .
En el cas de Barcelona, Time Out va lligat al creixement del turisme?
De moment, no. El negoci de Time Out a Barcelona és en un 95% basat en anunciants que busquen el públic local. Però sí que una línia de creixement futura és el negoci relacionat amb el turisme. La marca és global i molts dels turistes que arriben a la ciutat la coneixen. Barcelona és la tercera ciutat turística d’Europa, darrere de Londres i de París. De moment ja tenim la web també en anglès i hem fet edicions especials en anglès en paper. Ara estem estudiant com ser útils aportant qualitat, que és el que necessita el sector turístic.
De què depèn millorar la qualitat el turisme? Tothom ho reclama però ningú sap com fer-ho…
El turisme és com el gas. Si obres la porta, ocupa tota l’habitació. Si obres la següent porta, també. El gas s’expandeix. Si no fas res perquè el turisme deixi de créixer, el que avui són 15 milions de visitants anuals d’aquí a deu anys en seran 30. I d’aquí a 25 anys, en seran 40. La tendència natural és el creixement quantitatiu. I la ciutat ha de decidir quina quantitat de turistes vol, on posar el topall. I ja estem molt a prop del límit, si és que no l’hem traspassat.
Sense que sigui turismofòbia?
Voler que a la teva ciutat hi arribin 15 milions de turistes a l’any és tot el contrari.
Em refereixo al topall.
Cal un topall justament per donar al turisme l’oferta que es mereix. Perquè la ciutat que es trobin sigui una ciutat genuïna. Perquè l’experiència sigui positiva. Establir un topall és un acte d’amor al turisme.
Després del topall caldria fer alguna cosa per la qualitat. Quina?
Les forces polítiques i els actors del sector estan d’acord que cal una descentralització del turisme i una aposta per l’oferta cultural com a atracció. En la ment de tothom hi ha que cal millorar la gestió del turisme, però després hi ha conflictes d’interessos, que són legítims. Hi ha gent interessada que en lloc de 15 milions de visitants en vinguin 30. Però aquesta gent pot fer un negoci molt bo també amb 15 milions de turistes. És feina del poder públic demostrar-ho.
I s’ha fet això en aquest mandat a l’Ajuntament?
Jo crec que s’ha errat comunicativament. Ha semblat que l’Ajuntament tenia turismofòbia. I honestament no crec que sigui així. Però s’ha gestionat d’una manera que la imatge que s’ha transmès és que els turistes ja no eren benvinguts a Barcelona. A part d’aquest error comunicatiu, les mesures concretes només poden ser avaluades pels resultats. Quin és el resultat de la moratòria de llicències d’hotels? Quin és el resultat de les polítiques que s’han fet en relació a Airbnb? No es pot veure en dos anys. Perquè només hauran sigut dos anys efectius de govern. Els primers dos anys d’un govern nou i absolutament inexpert com el d’Ada Colau, que no esperava governar i que tenia experiència zero en la gestió d’una gran estructura com l’Ajuntament de Barcelona, són dos anys pràcticament perduts.
És un argument habitual dels governants, que en un mandat no poden fer res…
Que Barcelona en Comú hagi fet servir descaradament la demagògia contra la gestió de Xavier Trias, que només va governar quatre anys i li encolomen mals acumulats durant els anys de govern del PSC amb Iniciativa, que està dins dels comuns, no vol dir que jo ara hagi de fer el mateix. Les polítiques en relació al turisme són a llarg termini i és impossible avaluar-les en mitja legislatura.
Abans deies que a Madrid hi ha una gran inversió en cultura per part de l’Estat i de les grans empreses. Barcelona no té ni una cosa ni l’altra. D’on pot tibar?
En el turisme cultural són absolutament centrals els museus. Els grans museus d’Europa estan alimentats amb diners públics i d’això en depèn la capacitat d’adquirir obres i de muntar o fer venir exposicions temporals, que és molt car. Els museus de Barcelona no poden competir amb els de Madrid. Si compares el pressupost del Reina Sofia o el Prado amb el del MNAC i el Macba, estem parlant d’un elefant contra una puça. Al final sembla que tot ho fem dependre de la independència, però si no ets un estat i no controles els teus propis recursos, depens de l’almoina que t’arribi de Madrid. I mentre seguim així els museus de Barcelona tindran el que tindran.
La Generalitat no dona per a més?
El pressupost de la Generalitat està gastat abans de començar. La gran partida dels pressupostos de la Generalitat és de personal, el de sanitat, el d’educació, el dels serveis socials. Quan vaig ser quatre anys secretari de Cultura, vaig tenir accés a una dada que em va deixar molt impressionat. I és que la Generalitat invertia en aquell moment en cultura el mateix que en ansiolítics receptats a la població.
Hi ha estudis de la mateixa Generalitat que diuen que es recepten massa aquests medicaments…
A banda de la valoració que pugui merèixer la política farmacèutica, un país que gasta tant en antidepressius com en cultura té un problema. Clar que sempre es poden fer les coses d’una altra manera, i potser el pressupost de 180 milions en cultura que crec que hi ha ara podria ser de 250. Però no seria un canvi significatiu.
I el mecenatge? No es pot arrossegar les empreses perquè hi participin més? Als Estats Units el mecenatge és clau en la cultura.
Hi ha una mentalitat europea segons qual la cultura la paga el diner públic i no el diner privat. I, per a les marques, el retorn immediat del patrocini en cultura és inferior al que obtenen en l’esport. El patrocini de cultura és a mitjà i llarg termini. I la majoria busquen rendiment immediat.
Ara tenim un gran espectacle, la batalla entre el Macba i el CAP Raval per la capella de la Misericòrdia. Com s’ha de solucionar?
Es sembla lamentable que s’hagi arribat a aquesta situació. Se sap des de fa anys que el Raval necessita una assistència sanitària de proximitat més potent i que el Macba necessita més espai. Que l’Ajuntament i Generalitat, i dins de les dues administracions, Salut i Cultura, no hagin resolt això abans, que gent amb sensibilitat social i cultural es trobi amb una mena de pistola al pit, havent de contestar si prefereix un CAP o un museu d’art contemporani, és lamentable. Jo m’hi nego. Vull les dues coses. I la seva feina és arreglar-ho.
Tot això passa a les portes d’unes eleccions que, si no canvien molt les coses, deixaran un consistori molt fragmentat. Tens una aposta de qui serà el nou alcalde o alcaldessa?
Anirà molt just. Faria una porra que no faré en públic, perquè el pitjor que et pot passar és que la nit electoral et digui com la vas espifiar. Però crec que a Ada Colau no li aniran tan malament les eleccions com diuen les enquestes. A última hora aconseguirà fidelitzar la major part del seu electorat. I crec que Manuel Valls no és un adversari tan fort com ha volgut construir el seu entorn mediàtic.
Pagarà ser un paracaigudista?
És un mal candidat perquè no coneix la ciutat. I s’associa amb un partit però intenta desmarcar-se del seu discurs, amb la qual cosa no deixa ningú content. En els debats electorals, si continua igual de mal preparat sobre la realitat de la ciutat, farà aigües. Per molt bèstia política que sigui.
Hi ha un altre candidat amb una llarga experiència en l’administració, Ernest Maragall.
És un candidat guanyador, amb potencial per guanyar les eleccions. Perquè té fronteres amb molts altres espais polítics. És votable per a gent procedent dels comuns, per a gent procedent del PSC, per a gent procedent del PDECat, a més el votant tradicional d’Esquerra Republicana.
Però s’ha anunciat fa poc que Quim Forn serà candidat…
Si la candidatura de Junts per Catalunya és la de Quim Forn amb Elsa Artadi, probablement és la millor que pot presentar aquest espai polític. Perquè hi ha una part emocional forta, perquè és un pres polític, però a més a més té una vinculació amb la ciutat, no és un paracaigudista, és un exregidor.
Probablement seria el candidat també si estigués en llibertat.
Va ser el regidor de Seguretat i va fer una bona gestió. I acompanyat d’Elsa Artadi, que és un valor emergent d’aquest espai, de la Crida de Puigdemont… Crec que la cosa estarà entre Colau, Maragall i el candidat de JxCat.
De tota manera, fins i tot quan ja s’ha anunciat Forn com a cap de llista, l’espai del PDECat i JxCAT insisteixen a reivindicar la candidatura sobiranista unitària.
Això ja s’ha convertit en una estratègia de campanya. Ja no és un objectiu real. Si tu vols realment que hi hagi una llista unitària, el que fas és treballar-ho fora dels focus mediàtics. Junts per Catalunya sap perfectament que Esquerra Republicana ha dit que no i que dirà que no. El que busca Junts per Catalunya és situar-se com a aquell que la volia, perquè creu que això li dona vots, però sap perfectament que no hi haurà llista unitària.
En les eleccions municipals es vota diferent que en les del Parlament. Aquesta vegada serà diferent?
Serà la vegada en què el factor nacional pesarà més. Perquè votarem amb els presos asseguts al banc dels acusats o quan faci molt poc que s’hagi acabat el judici. Hi haurà mobilització en clau nacional, de solidaritat amb els presos. En sortiran beneficiades la candidatura d’Esquerra i la de Junts per Catalunya, especialment la d’Esquerra, perquè Junqueras té una força especial. Ara, qui no sigui capaç de fer un discurs de ciutat, no té cap possibilitat de guanyar les eleccions. Al candidat que no sigui capaç de convèncer els votants que serà un bon alcalde, ser independentista li servirà de ben poc.
El bloc unionista també juga al debat nacional.
Precisament. Valls és el més interessat en una llista unitària del sobiranisme a Barcelona. Alimentaria la seva idea de front, de dos blocs que xoquen a Barcelona. A Valls no li interessa parlar de Barcelona perquè no en té ni idea, com ha demostrat cada vegada que l’han entrevistat. Si pot plantejar una campanya en termes estrictament nacionals contra l’independentisme, per una Barcelona constitucionalista, pot créixer.
Durant el judici hi haurà presos asseguts al banc dels acusats i Vox exercint l’acusació popular.
És que crec que la sorpresa serà més aviat Vox, més que Valls. En aquesta porra que no vull fer, probablement diria que Vox entrarà a l’Ajuntament. El 21-Dl Ciutadans va concentrar el vot útil de tots aquells que volien aturar com fos la ruptura amb Espanya. Dels que no volien la independència. No la volien d’aquella manera o no la volien en aquell moment o no la volien mai. Ciutadans va saber aplegar tot aquest vot en un moment d’urgència per a l’espanyolisme. Ara el moment és diferent. No hi sensació d’emergència. I Cs després del 21-D s’ha equivocat en la manera de gestionar el vot acumulat. Ha parlat per al sector més radical del seu electorat i no a la gent que li havia prestat el vot. Ara hi haurà retorn cap al PSC i Cs no tindrà els mateixos resultats del 21-D a Barcelona.
El possible triple empat de Colau, Maragall i Forn s’haurà basat en carregar-se les primàries de dos partits, ERC i el PDECat, que havien triat un candidat que al final ha saltat. En quin lloc queden les primàries com a mecanisme?
Efectivament les primàries o te les creus i les apliques a fons o millor no fer-les. En el cas d’Esquerra i el PDECat hauria volgut dir anar a buscar una participació massiva. No només aplicar el reglament, sinó convertir les primàries en el primer acte de precampanya. Si no, és millor que no facis primàries. Perquè si el candidat és triat en unes primàries amb 400 vots, és molt fàcil que la direcció del partit acabi convencent 201 d’aquelles 400 persones per canviar-lo.
I per què ho han fet?
Un cop feta la crítica, haig de dir que el que ha passat demostra que tant Esquerra Republicana com Junts per Catalunya volen guanyar l’alcaldia de Barcelona. ERC no hauria canviat de candidat si no hagués pensat que el nou candidat seria millor. El mateix puc dir del PDECat si acaba acceptant entrar a la llista de Quim Forn i, per tant, renunciant a Neus Munté. Vol dir que realment l’independentisme vol guanyar Barcelona, que hi dona importància. I per guanyar fins i tot violenta decisions de les bases. Jo la gent que vol guanyar la respecto.
“A la tarda, el vermut també funciona”
Eduard Voltas és un vermuter clàssic que amb el TOT Barcelona ha trencat un costum i ha descobert que potser ho hauria d’haver fet abans. Diu que sempre pren vermut a l’hora de l’aperitiu, però hem quedat per a l’entrevista a les cinc de la tarda i admet que a aquesta hora “també funciona”.
En tot cas, li agrada prendre vermut sempre acompanyat amb amics. El tria negre, i hi vol olives i taronja. Li encanta acompanyar-lo amb un aperitiu clàssic més aviat lleuger, de patates de xurreria, escopinyes i anxoves, que no mati massa la gana per al dinar.
Creu que el vermut està “clarament de moda” i afegeix: “Que duri!”.
