Mònica Terribas: “No s’han de treure les terrasses, són una inversió en salut col·lectiva”

[et_*pb_*section admin_*label=”*section”] [et_*pb_*row admin_*label=”*row”] [et_*pb_*column type=”4_4″] [et_*pb_*text admin_*label=”*Text”] Entrevista a Mònica Terribas en la revista Tot Barcelona.  Realitzada per Sílvia Borroso. Mònica Terribas (Barcelona, 1968) ha portat un dels programes de análisia informativa de més èxit de TV3, La nit al dia, ha dirigit Televisió de Catalunya, ha estat editora i consellera delegada del periòdic Llaura i, des de 2013, dirigeix El matí de Catalunya Ràdio. A més, és professora de la Universitat Pompeu Fabra. Fa anys que resideix al Vallès -Ha viscut a Bellaterra i en Sant Cugat- però encara passa gran part del dia a Barcelona. Per això, la convidem a un Vermut Va mirar mentre parlem de la ciutat. Et sents barcelonina? No gaire. Vull molt a la ciutat. Vaig néixer i vaig viure en ella de petita i jove. Però soc molt de poble. Porto els gens de la família de la meva mare i soc molt de poble. M’agrada estar en un entorn que conegui, poder saludar a tothom. La gran ciutat hi ha moments que m’atabala. Encara que no visquis en ella, veus sortir el sol cada dia a Barcelona. Això sí. Entro prop de les cinc del matí. Veig la ciutat buida. Vaig passejant pels carrers i penso que hi ha gent dormint. Penso en la vida de la gent que viu en els llocs pels quals pas. Quan torno a sortir estic en la bogeria del trànsit. En canvi, de nit, visitar la ciutat tranquil·la i silenciosa et fa pensar en el tipus de gent que viu allí. Fa sis anys que ho fas. Com s’aguanta això de començar a treballar a aquestes hores? El cos s’acostuma. És veritat que vas cansa, però el cos s’acostuma a tot. I has de dir això de “compensa”… És que ens ha tocat viure en una època en què no puc plantejar-em que no hagi valgut la pena. Els últims deu anys de la nostra vida com a periodistes són molt atípics. Ara no ens adonem però som uns privilegiats observant tot el que ha passat des del punt de vista del repte democràtic, dels drets fonamentals. Jo crec que encara no som del tot conscients. Hem empalmat la crisi econòmica amb la crisi política. Les dues coses han situat la societat en clau d’activisme. Gent que no s’havia involucrat mai en la vida social ara ho fa. I sí, l’horari del matí és complicat, però més complicat és per a persones que estan en un treball precari sortir del treball i anar a una entitat social a col·laborar. No pots mesurar el que vius en termes de cansament, perquè periodísticament és l’etapa més intensa de la Transició, no et permet dir que “aquestes cansat”. Creus que els periodista l’estan fent bé? Ja que demanen autocrítica als polítics… Crec que estem cometent errors. Perquè és molt difícil explicar un conflicte que afecta el que més vols. No és el mateix que cobrir un conflicte entre Vladímir Putin i Donald Trump. El que hem fet bé els mitjans de Catalunya, i que no han sabut fer els espanyols, ha estat explicar aquest conflicte des del 2003, des de la gestació de l’Estatut. En canvi, els mitjans estatals es van incorporar al discurs del conflicte a Catalunya en el 2014, amb el 9-N. Onze anys més tard. Primer es van dedicar a dir que era un soufflé, que no passava res, que era per a tapar la corrupció del pujolismo i la crisi. I quan comencen a explicar el conflicte només parlen de legalitat, no del problema polític de fons. En canvi, els mitjans públics i privats catalans parlen del conflicte polític, de la legitimitat. Ho hem fet perfecte? No. Hi ha coses que han passat en mitjans d’aquí que han estat la reacció al relat que s’ha produït a Espanya. I en alguns casos, com generava audiència, hem afartat a l’espectador i a l’oient de política. No per a adoctrinar, sinó per audiència. Ara venen eleccions municipals, i a Barcelona es reflectirà tot això. Tems una campanya dura, fins i tot bruta? No serà bruta. Crec que els perfils de candidats no ho són. Jo sempre confio en l’ètica dels líders. Ni Ada Colau, ni Ernest Maragall, ni Neus Munté, ni Ferran Mascarell, ni Manuel Valls no aniran a treure partit de coses brutes. No són aquest perfil polític. Pots estar més o menys en desacord amb ells però cap dels quals es presenten són gent que èticament s’hagi plantejat fer ús de la porqueria. Una altra cosa és que la fragmentació porti a una negociació més dura en el moment dels pactes, o fins i tot que al març hi hagi moviments estratègics per a poder sobreviure a tanta fragmentació abans de les eleccions. Esperes una governabilitat difícil a l’Ajuntament de Barcelona, més del que ja ha estat aquest mandat? Molt. Crec que cap pot tirar cap endavant el seu projecte en un mandat. Aplaudeixo a la CUP per la seva capacitat de fer créixer talents nous en cada legislatura però un projecte de transformació social no és possible fer-lo en un únic mandat. Això, en cas de les municipals encara és més difícil, perquè la figura de l’alcaldia és una figura de molt de contacte amb el ciutadà i la gent focalitza en l’alcalde o alcaldessa. Un mandat no és temps suficient per a fer res. A això se li afegeix el fet que són partits, alguns d’ells, que no han fet mai política institucional, i és doblement complex. Crec que la vara de mesurar que s’ha aplicat Ada Colau és bastant més dura que la que s’hagués aplicat a un partit tradicional. Una mica per això de “venen de fora per a llevar-nos les institucions”. En l’imaginari col·lectiu dels partits tradicionals hi ha això. Alguns ho verbalitzen i altres no. Però pensen el mateix. Hi ha influït que sigui una dona? Crec que té personalitat pròpia i ningú ho veu com una quota. Et pesa el ser dona quan els altres et veuen no per mèrits propis sinó perquè imaginen que algú t’ha col·locat allí. No és el cas d’Ada Colau. Tampoc era el d’Anna Gabriel. Si que li ha passat a Inés Arrimadas, la van deixar allí quan l’altre va fer el salt cap a Espanya i l’ha hagut de demostrar tot doblement. Però a Ada Colau el que li passa és que sortia del carrer per a entrar en les institucions. I el poder no està gens acostumat a canviar les dinàmiques. Una altra cosa és que ho hagi encertat més o menys. Però hi ha una Barcelona ordenada a la qual li incomoden les alternatives. També ha influenciat la manera fràgil amb la qual va arribar on està, com va tombar a Xavier Trias, per la via aritmètica i no per la feina que va fer, no se’l va jutjar amb justícia. La ciutat és molt difícil, i no és el mateix governar en temps de bonança, quan no hi havia crisi econòmica ni política, que ara. No té res a veure el que han passat Xavier Trias i Ada Colau amb les etapes anteriors. Tothom troba a faltar Pasqual Maragall… Sí, però en la seva època no hi havia conflicte institucional macro. L’era de l’oasi català. És que parlem de la capital de Catalunya, una de les puntes del negoci turístic a nivell europeu, un punt de referència des del punt de vista del negoci. Enmig d’un conflicte polític on hi ha hagut violència, on hi ha presos, on hi ha mobilitzacions, on hi ha amenaces terroristes. No és el mateix gestionar això que la Barcelona olímpica. O fer la transformació olímpica, que té tot el mèrit del món, però que no estàvem mirant a veure si Barcelona tornaria a ser la rosa de foc. I ara estem en una època en què la política és molt poc generosa amb l’altre. És molt injust. El teu pots estar o no d’acord amb l’altre, però hauríem de ser capaços de respectar-nos i no anar de seguida a la desqualificació, a l’insult. És molt difícil fer política a Barcelona en un moment com aquest, de tanta agressivitat. Mònica Terribas: “En alguns casos, hem afartat a l’espectador i alalguns casos, hem afartat l’espectador i l’oientde política. No per adoctrinar, sinó peraudiència” Deies que hi ha una Barcelona ordenada que li costa acceptar el canvi de paràmetres. Però creus que l’equip de Colau ha digerit bé el pas de l’activisme a la política institucional? És que la gent que parla d’activisme en segons que sentit no entén la política com l’entenc jo. Política és treballar per als altres, des del carrer fins a la institució. No és només l’activisme de la pancarta. Una altra cosa és que les persones que es dediquen a la política siguin capaces d’asseure’s en una taula per a parlar dels problemes complexos amb interlocutors complexos sabent que no arribaran a acords simples. No té a veure amb si ets activista o ets polític. Té a veure amb el fet de si et sents conscient del que significa governar una institució que té uns contractes i drets adquirits amb tercers i que això t’ho trobaràs damunt de la taula el dia que arribis i te l’hauràs de menjar amb patates.

I creus que ho han processat bé? Crec que és un aprenentatge. És com quan formes part d’una redacció i no has manat mai, i tot el dia critiques als caps. Fins al dia que et toca a tu gestionar al personal, llavors dius “ah, sí, sí, era per això…”. És molt difícil dir que tot aquesta molt mal fins que no et fiques en això. Em fio més d’una persona que es que ha muntat una estructura, la PAH o el que sigui. Xavier Trias havia fet política des de la base i després va ser conseller. Sabia el que era fer política entesa com a “com solucionem això i com fem això o l’altre”. I Colau era una persona que havia format part d’una organització que solucionava problemes col·lectius. Jo prefereixo això que no que em baixi un sant del cel i em digui que é ho solucionarà tot. Sigui qui sigui el pròxim alcalde o alcaldessa, què li demanaries? Què necessita urgentment Barcelona? El més important ara és algú que sàpiga sumar. I no sols entre les forces polítiques que poden arribar a governar, sinó amb les diferents sensibilitats d’aquesta ciutat, que té moltes cares. Barcelona és màgica perquè té el motor turístic, amb tots els inconvenients que han d’estar assumits per la gent que viu en zones turístiques, ningú pot ser feliç al cent per cent. Sis hi ha autocars en la Sagrada Família i viu allí, a canvi veuré com es construeix la torre. També hem de pensar a integrar més la zona nord, que si no acabarem perdent-la. I el 22@ també. Si no ho convertim en un barri es pot convertir en una altra cosa que no tindrà la nostra identitat. No ens agraden els barris fantasma que només funcionen unes hores al dia i de dilluns a divendres. Ens agrada anar al cafè. Que hagi de tot. Som mediterranis. Una ciutat mediterrània en conflicte amb les terrasses… Jo les prioritzaria al 100%. A París, amb el fred que fa, hi ha moltes més… Hi ha una cosa que no acabem d’entendre. Si el teu vols viure a Barcelona, avantatges i inconvenients. Estàs en una de les ciutats europees més importants. Amb teatres, amb mar, amb botigues especialitzades meravelloses, carrerons. Ho tens tot. I hi ha algunes coses que són una mica incòmodes. Potser voldries que les terrasses a tal hora estiguessin tancades. I potser vols que sonin les campanades. Mala sort si vius davant de la Catedral. Hi ha coses que hem de pactar. Parlem, però no llevem les terrasses perquè són el 89%, per no dir el 90%, de l’esperit mediterrani. La nostra gent és menys agressiva que la gent del nord perquè sali i es relaciona. Perquè la novel·la negra triomfa en tants països nòrdics? Segur que hi ha estudis que demostren que estar moltes hores tancat amb mal temps té efectes sobre l’estat anímic. I nosaltres tenim la sort de viure en un país en el qual sortim al carrer, passegem, ens trobem amb gent… Les terrasses són així. Les terrasses són això. Són una inversió pública en salut col·lectiva. El gran problema de Barcelona és el preu de l’habitatge. Això només se soluciona amb normes severes. Agafant a les entitats financeres i les immobiliàries i establint grans pactes d’estat. S’han de protegir les identitats dels barris i no pot haver-hi gentrificació com està succeint. No tenim en compte que la gent del barri és la que aguanta l’associació de veïns, les ajudes a la gent amb el risc d’exclusió, les activitats extraescolars. Si expulsem als joves dels barris on volen viure, que és on han viscut els seus pares, on tenen la família i referents, ens carreguem la continuïtat de les ciutats. És un problema majúscul. Hauria de ser prioritari. Ens queixem molt del turisme. Si resolguéssim bé aquesta qüestió i que els nostres joves no haguessin d’anar-se dels barris, no hi hauria tanta pressió dels pisos turístics. I això es pot fer a nivell municipal o passa per l’Estat? S’ha de fer un pacte d’estat d’habitatge de les grans ciutats. Però passa per donar a la ciutat marge per a autoregular-se? No, perquè llavors tot dependria del color de cada ajuntament. Això ha de ser estructural. O es fa això o s’acabarà perdent la màgia de les ciutats europees com crec que encara tenen Barcelona, París, Berlín o Viena. Ciutats que aconsegueixen conjugar la història amb la vida de cada dia. És una equació difícil, però crec que es pot fer.

“En casa tinc vermut, però ho trec quan ve gent”

Les tapes del Velòdrom i un vermut Miró. Aquesta és la combinació guanyadora que compartim amb Mònica Terribas el dia que li vam fer la entrevista. La periodista va explicar que, com molta gent, troba un sentit social al fet de fer el vermut. “Prenc vermut quan surto i faig unes patates braves amb gent”, diu. I afegeix: “A casa tinc vermut, però ho trec quan ve gent”. “Crec que de la mateixa manera que està passant amb la cervesa artesana, el vermut anirà a més”, pronostica. [/et_*pb_*text] [/et_*pb_*column] [/et_*pb_*row] [/et_*pb_*section]