Entrevista a Manel Lucas a la revista Tot Barcelona. Realitzada per Silvia Barroso.
El periodista, guionista i actor del ‘Polònia’ confessa que de petit ja imitava Franco i Lluís Llach i reivindica el fet de ser periquito.
Manel Lucas (Barcelona, 1963) ha sigut i és periodista polític, ha sigut guionista i imitador del programa Polònia –on encara surt de tant en tant quan els seus personatges reapareixen– i té una faceta menys coneguda com a llicenciat en història i “malalt” de la matèria que l’ha portat a treballar en documentals com España en dos trincheras i el que prepara ara, sobre Franco. Prenem un vermut Miró amb ell al bar restaurant El Viti Taberna i descobrim que té una gran capacitat d’autoparòdia. Aplica la màxima segons la qual és molt sa riure’s d’un mateix, molt fàcil de dir però difícil de portar a la pràctica.
Ara ja no ets guionista del Polònia i per tant, encara que facis algun personatge de tant en tant, almenys no t’has de fer tu mateix els gags...
Sí, perquè els de Franco del cavall en gran part els feia jo.
I vols dir que això és aconsellable?
Suposo que era com una rentadora-assecadora, que no fa bé ni una cosa ni l’altra [riu]. Crec que era l’únic cas, per la meva trajectòria, que és sobretot d’escriure, perquè soc periodista i guionista. Fer d’actor és una cosa ocasional, un petit intrusisme, tot i que m’ho passo molt bé.
Com es fa alhora Franco i Llach sense morir en l’intent?
Són conceptes molt diferents. Tot i que quan imites fas caricatura, no és el mateix el concepte amb què es ridiculitza Franco que el que es fa servir amb Lluís Llach. Soc admirador de Lluís Llach des de sempre i no he estat admirador de Franco, evidentment. El més curiós és que imito els que imitava quan era petit a casa meva, no he evolucionat com a actor [torna a riure].
Però eres petit i ja imitaves un dictador?
Bé. El Llach l’escoltava perquè els meus germans grans tenien discos seus als anys 70. Eren a casa i els sentia, i em va donar per imitar-lo. I Franco… quan va morir jo tenia dotze anys. Quan en tenia 9 o 10 ja el recordo dient allò d'”españoles todos” i em devia quedar.
El Franco que fas és molt poc semblant al real. És gairebé simpàtic.
Això ho ha dit algú. No hem d’oblidar que és un programa d’humor. Facis el que facis la gent ha de riure, no pots deixar la gent amb el somriure glaçat, no és la idea del Polònia. El personatge de Franco és humor negre. Un tio diu coses molt bèsties i la gent ha de riure. Dubto que ningú empatitzi amb el Franco del Polònia. És un pallasso, és una mena de venjança pòstuma.Manel Lucas: “De Colau no m’agrada que sigui tant a Twitter, tanta escenificació d’una alcaldessa”
Què diria el teu Franco respecte al fet que l’Ajuntament de Barcelona hagi decidit la retirada de la medalla que se li van atorgar el 1964?
Ostres, aquest no l’hem fet. Vam fer alguna cosa sobre l’exposició de l’estàtua que va caure per terra. Què diria? Mmm… Alguna cosa com “esto con mi no pasaba”. Una cosa d’aquestes. O bé: “Si ponen rojos en una institución tan digna como el Ayuntamiento de Barcelona, pasa lo que pasa”. S’hauria de treballar una mica més.
I ara què fas?
Ara riuràs… Un documental sobre Franco.
Ha, ha, ha!
Veus? Minoria Absoluta, fa dos anys, va fer una sèrie documental sobre la Guerra Civil en color, amb les imatges acolorides, que va tenir molt èxit a Discovery Max. I ara en fem un sobre el franquisme. Jo vaig estudiar història i no em considero historiador però soc un fanàtic, un malalt de la història. Pot semblar una paradoxa que faci un documental de Franco i alhora el parodiï, però tot ve del fet que m’agrada la història contemporània.
També ets periquito i feies gags del Crackòvia de l’Espanyol.
Sí, sí, el més bèsties eren meus. Intento no perdre la perspectiva, encara que sigui perico de sèrie.
Això de què et ve?
Originàriament, de família. Quan era petit pensava que el normal era ser de l’Espanyol, perquè tothom del meu entorn era de l’Espanyol. “Per què hi ha gent que és del Barça?”, pensava. Després vaig adonar-me que hi motius de pes per ser del Barça, potser fins i tot més que de l’Espanyol. Però ara m’hi sento molt còmode, en la manera original de seguir el futbol, diferent. Et permet tenir relacions amb altres pericos i també amb culers que s’acosten a tu per saber per què ets perico.
Jo em vaig criar en una casa culer i em semblava que el normal era ser del Barça.
I ho és.
Em sembla discutible.
Sí, sí. A la LFP el que és normal és ser del Barça o del Madrid. Després venen l’Atlètic de Madrid i el València. I, al final de tot, hi som els de l’Espanyol. Fins i tot els del Getafe tenen un motiu, que ser de la ciutat de Getafe. Però si ets de Barcelona, tens el Barça! Doncs a mi m’agrada l’opció alternativa. M’agrada ser alternatiu.
Fins i tot vas escriure el llibre Soc perico, i què?, reivindicatiu…
Fins i tot vas escriure el llibre Soc perico, i què?, reivindicatiu…
Tinc un company de feina que diu que, si agafes el llibre i hi substitueixes perico per gai, funciona igual. Som minoria, els altres ens miren malament, ens hem de justificar, ens entenem entre nosaltres. El club ha fet un esforç per trencar l’estigma. Hem tingut Joan Collet de president, sobiranista. L’argument que som quatre peperos o quatre nazis no s’aguanta. Em diverteix una mica anar a la contra, però no és impostat, sento l’Espanyol de debò des de petit. Ara, no soc un fanàtic que no sopa quan perd.
Bé, hi esteu acostumats, no? No vull ser desagradable…
No, no, és la pura realitat. I valorem les petites victòries com els culers valoren les petites derrotes. Ells de seguida s’emprenyen per una petita derrota perquè estan acostumats a guanyar. Nosaltres, com que estem acostumats a perdre, un 0-2 al camp del Rayo Vallecano el celebrem com si fos la Champions.
Vas néixer al Clot, has viscut al Camp de l’Arpa i ara vius a prop de la Sagrada Família. Després d’haver viscut l’evolució de la ciutat de la grisor a l’esclat de l’època olímpica, quin consideres el pitjor problema de Barcelona ara?
El risc que la ciutat definida pe l’eslògan aquell que deia “al barri hi ha de tot” mori. Per la gentrificació, pel turisme, pels preus dels lloguers que expulsen la gent del centre o fins i tot fora del municipi. Hi ha una sèrie de problemes que sumats poden comportar que sobretot el centre es converteixi en una zona de pas per a turistes. Sempre he estat molt orgullós de viure en una ciutat on fins i tot el passeig de Gràcia hi podia haver un barceloní que hi visqués. M’aterreix pensar que ens passarà com a altres ciutats on al centre només trobes turistes.
Tu vius a la Sagrada Família. Notes aquesta pressió?
Sí, s’està vivint aquest fenomen. A la part de dalt del barri fins fa quatre dies era una zona de barri, amb botiguers que coneixien les famílies. Ara, quan el vidrier o la carnissera es jubilen, s’hi posa una botiga menys adreçada al públic de tota la vida.
Creus que té remei això?
Jo soc un optimista compulsiu. Soc de l’Espanyol, sempre crec que anirem a la UEFA. Després no hi anem mai, però continuo confiant-hi. De la mateixa manera crec que amb voluntat s’ha de poder fer. No és fàcil, perquè si comparem la força que pot tenir un Ajuntament i la força que pot tenir un fons d’inversió… a veure qui guanya. Però si hi ha voluntat s’ha de poder fer. No vull dir impedir que la gent vingui, sinó que una cosa substitueixi a l’altra. Reivindico la ciutat barreja, un concepte s’utilitzava als anys 80 i 90 com a orgull. A cada barri hi havia habitatge, activitat cultural, comerç i turisme.
Ja que ets optimista, quina és la millor virtut de la ciutat?
Hi ha hagut una virtut molt bona durant anys que és l’orgull de la gent que hi vivia. Crec que el principal mèrit del 92, més que tot el que es va fer urbanísiticament per la pasta que va arribar pels Jocs, o que posés Barcelona al mapa, és que va canviar la mentalitat dels barcelonins. La sensació d’orgull contribuïa a fer que els projectes tiressin endavant. Convocaves una trobada d’ous durs i es presentaven 3.000 persones perquè era a Barcelona. Em sabria greu que això es perdés.
Què és el que Ada Colau ha fet pitjor?
No m’agrada que sigui tant a Twitter, tanta escenificació d’una alcaldessa. Però de fet hi ha molts polítics que són massa a Twitter.
I el que ha fet millor?
Les sessions de barri on va i es presenta, escolta el que li diuen. Després, un cop ho ha fet, la gent que hi ha anat pot demanar-li comptes, si després passen dos anys i no ha fet res del que s’ha compromès.
Les eleccions municipals seran molt renyides. Sense preguntar-te qui, tens clar qui votaràs?
Les eleccions municipals seran molt renyides. Sense preguntar-te qui, tens clar qui votaràs?
Ho tinc bastant clar, sí. Crec que sí, però sempre pot passar alguna cosa a l’últim minut. Jo segueixo molt la política, tinc clares les trajectòries dels candidats, no m’hi haig de posar ara a informar-me.
El cas és que hi ha diverses ofertes per a cada espai ideològic, molta fragmentació.
Sí, hi ha diverses candidatures independentistes i diverses de l’altra banda, però parlant de Barcelona no hauríem de dividir-ho així.
Creus que aquesta vegada això es pot separar?
S’hauria de poder separar, però hi ha partits que sobretot es presentaran en aquesta clau. Barcelona és capital no es presentaria sense el conflicte nacional. Manuel Valls no hauria vingut si no fos per això, l’empresari alemany que no sabem si acabarà presentant-se tampoc hi seria, o fins i tot el PP hauria presentat algú del partit de tota la vida enlloc d’un que vol agafar vots de VOX o Cs, suposo. Ernest Maragall intenta plantejar un discurs barceloní. Els Comuns per descomptat també, i els socialistes crec que també.
Creus que algú es podrà abstraure del debat nacional?
Segur que del tot no. El que no sé és què farà l’electorat. Fins ara crec que la gent de Barcelona a les municipals votava en clau local. La gran incògnita és aquest any, que és més complicat.
En sortirà alguna alcaldia mínimament forta d’aquestes eleccions tan fragmentades?
No, hi ha molts candidats. Si ja no hi ha sigut aquest mandat, em sembla més difícil en el pròxim. Benvinguda la cultura del pacte.
“Em fa gràcia que torni el vermut. Està molt bé com a espai de trobada”
Manel Lucas confessa que, com molta gent de la seva generació, es va criar amb el costum de fer el vermut, que després es va perdre però que ara ha tornat amb força.
“Em fa gràcia que torni el vermut. Crec que està molt bé com a espai de trobada. Mai fas el vermut sol, tancat en una habitació a les fosques i penjant tuits. El costum de fer el vermut el recordo de quan era petit. No bevia vermut però feia el vermut. Que hagi tornat m’agrada. Fa deu anys es feia molt menys”.
