El director de la revista ‘El Jueves’ s’inspira en la “típica nena consentida que viu a plaça Artós” per crear personatges
Entrevista de Guille Martínez-Vela realitzada per Adrià Lizandae al Tot Barcelona.
Director de la revista emblemàtica d’El Jueves des de 2016, Guille Martínez-Vela (Barcelona, 1983) està vinculat a la publicació des del 2008. Des de llavors ha creat personatges com la Niña Pija, inspirada en la “típica nena consentida que viu a plaça Artós”. Reconeix que la seva infància l’ha marcat a l’hora de crear personatges com ella o com Lolo Lambroghini, tots dos una crítica mordaç a l’alta societat. Va créixer a la Maternitat, on bromeja i diu que entre els seus amics era el Suneo, amb referència al personatge de la sèrie Doraemon que és un nen ric. En canvi, afegeix que a l’escola privada on anava era el Nobita, un personatge més humil.
Martínez-Vela celebra també que l’Audiència de Barcelona hagi arxivat la querella dels sindicats de Policia Nacional contra la revista per un acudit sobre cocaïna i agents del cos durant l’1-O. A les xarxes socials és força actiu, fins al punt que va obrir un fil a Twitter a principis de 2018 i encara hi segueix publicant. De tot i de res conversa amb el TOT Barcelona al bar Joali, situat a la plaça de Sol, mentre pren un Vermut Miró.
Se t’ha anat de les mans allò de l’”obro fil…”
Sí. Tenia abandonades les xarxes socials i em vaig animar a fer-les servir mé i a obrir un fil. El vaig començar a principis del 2018 i he anat afegint tuits amb petites idees cada dia. A vegades la gent em diu “què bo aquell tuit”, i jo després em curro vinyetes i històries i al final em reconeixen la piulada només.
L’humor s’està quedant en això, en piulades?
Abans l’humor bevia de la tradició oral, i ara la tradició oral són les xarxes socials. L’acudit del “perro Mistetas” no sabem qui el va fer per primera vegada. En canvi, amb les xarxes podem anar a l’origen i descobrir d’on va sorgir una idea. Tot i així, l’humor a Twitter és molt efímer: veus un tuit que et sembla brillantísim, en fas RT i t’oblides de qui l’ha fet. Gràcies als fils pots anar al començament, llegir de forma cronològica i seguir la història i repescar tuits antics amb més facilitat.
Et fan gràcia tots els teus acudits?
En l’humor és important que et facin riure els teus acudits, però també és veritat que si vols professionalitzar-te has de pensar en el gran públic. Hi ha acudits o vinyetes que miro després d’un temps i ja no m’agraden. A El Jueves fem molt d’humor d’actualitat, així que caduca de seguida.
Vas començar a la revista de la Universitat Politècnica de Cataunya (UPC), Distorsió.
Sí, quan estudiava Telecomunicacions. La meva vocació sempre va ser l’humor gràfic i les vinyetes. Els meus pares, però, em van dir que si n’estava segur, perquè ells no em podien mantenir i m’avisaven que no era fàcil guanyar-se la vida amb les vinyetes. A més, se’m donava bé estudiar, així que em van recomanar que estudiés una carrera de profit. A principis de segle vaig començar la carrera, i va coincidir amb el boomdel punt com.
I dibuixaves a la revista de la universitat.
Sí, hi vaig aprendre molt. Era balsàmic participar en la revista perquè els estudis de Telecomunicacions eren durs. Amb el pas del temps vaig seguir dibuixant i em van contractar a El Jueves.
Quan va ser això?
Al 2008 vaig fer-hi la meva primera col·laboració i al 2010 em van contractar. Em van portar perquè fes de pont entre la revista en paper i la web, perquè en aquell moment era el jove que controlava les tecnologies. Però fa temps que no estic tan al cas de les noves tecnologies. Ni tan sols tinc Instagram.
Ah, no?
Hi entro des del perfil de la revista a vegades, per veure com funciona. I m’he adonat que hi ha gent de perfils polítics molt diversos, i que els trolls de Vox hi són majoria.
De petit ja apuntaves maneres com a dibuixant?
Sí, dibuixava les vacances d’estiu de la meva família o als meus amics. Vaig entrenar com a vinyetista a les agendes escolars dels meus amics. Allà els caricaturitzava, i encara en conservo alguna com a record. També vaig començar a llegir de molt petit El Jueves. Amb 12 anys ja la fullejava, tot i que els meus amics se sorprenien perquè deien que era una revista per a adults. Però a casa eren molt progressistes en aquest sentit, ja que Berlanga era una eminència per a nosaltres. Dibuixar els meus amics ha fet que m’acostumi a dirigir-me a un públic que no és el del còmic habitual.
Dos dels teus personatges, la Niña Pija i Lolo Lamborghini, són d’un perfil molt semblant, de noia consentida i rica.
Vaig estudiar a una escola privada en què hi havia sectors d’alumnes que provenien de bones famílies. De petit no te n’adones, però a mesura que creixes ho recordes i hi dones més importància. La Niña Pija està basada en experiències i frustracions amb aquest perfil de persona, sí. Sempre he estat molt crític amb aquest sector de la societat.
T’inspires en ell per crear personatges com la Niña Pija?
Vaig créixer al barri de la Maternitat, a les Corts, a tocar de Pedralbes. Al meu barri era el Suneo de Doraemon perquè era el nen ric, però a l’escola…
El Nobita?
Sí (riu). Però no necessitava un Doraemon per als estudis perquè se’m donaven bé.
És l’humor la manera més fàcil de dir la veritat?
Picasso deia que l’art és una mentira per dir la veritat, i jo inclouria l’humor en aquesta definició. En les vinyetes podem dir les coses d’una forma molt més directa que en una columna de diari en què l’autor ha de buscar la forma blanquejada d’explicar el fet. Els humoristes som el nen que, en el conte de l’emperador despullat, pot assenyalar i dir que l’emperador no porta roba. En política el llenguatge sol ser rebuscat, i l’humor és una forma de ser directe i de dir les coses pel seu nom. És anar a l’essència.
Fa tres anys que ets el director d’El Jueves. Dona vertigen?
L’avantatge que té la revista és que té uns lectors molt fidels, i dirigir-lo és seguir el camí que està marcat. També actualitzar els continguts i seguir l’actualitat, clar. Em dedico a preservar l’essència però a incloure noves tendències.
Quants sou a la redacció?
Som 11 persones, però s’han de sumar els col·laboradors, que representen la majoria de persones que dibuixen a la revista.
Guille Martínez-Vela: “La Niña Pija de la revista ‘El Jueves’ està inspirada en la típica nena consentida que viu a plaça Artós”
Com definiries la paraula ofendidito?
És algú que té una posició dominant i que pensa que l’està perdent.
Un exemple?
Un home gran, blanc, heterosexual, conservador, pare de família i mourinhista. Actualment hi ha més llibertat que mai, Twitter és una àgora d’idees. A més, dona la possibilitat a moltes persones de criticar i de queixar-se. Gràcies a Twitter un columnista com pot ser Javier Marías rep crítiques i contra arguments dels seus articles, cosa que no passava abans.
El Jueves no amaga la seva tendència política…
Som uns esquerranosos, sí (riu)
Tot i així, feu l’esforç d’atacar a totes bandes?
La prioritat és carregar contra el poder. Durant èpoques no hi havia tants motius, com per exemple els anys daurats del bipartidisme. Però en els últims anys han sortit noves forces que han defensat coses noves. I si veus que hi ha un nou moviment que està apostant per lluites diferents a les de sempre, no els atacaràs d’inici. Pots criticar a totes bandes, però hi ha moviments que no estan tan viciats i que van amb bona fe. La prioritat és anar contra els poderosos.
Hi ha qui diu que la revista que dirigeixes fa humor ranci.
Segurament fa temps que no la llegeix. El Jueves és filla del seu temps. Potser hi ha qui pensa en la revista dels anys 90, però crec que hi ha hagut un relleu i una evolució. La missió d’El Jueves és mesurar el pols de la societat. Cada vegada, però, és més difícil fer humor per a tots. Ja no hi ha referents compartits, abans tothom veia les mateixes pel·lícules i sèries. Avui dia, cadascú veu una sèrie diferent.
Com afecta la crisi del paper a El Jueves?
Resistim. Tenim la sort de tenir uns lectors molt fidels, perquè és una revista que es transmet entre generacions. Les vinyetes tenen bona sortida, però falta trobar el model de negoci a internet.
A finals de maig l’Audiència de Barcelona va arxivar la querella dels sindicats de la Policia Nacional per l’acudit de la cocaïna i els antidisturbis després de l’1-O. Com heu viscut el procés?
Des del principi veiem que no tindria recorregut, perquè era un acudit i era únicament ficció. Era un moment tens i convuls, i d’alguna manera l’Estat volia netejar la seva imatge després del que es va viure l’1-O. Amb això crec que tenia a veure la querella, i a més volien penalitzar els missatges dissidents. El jutge que va acceptar a tràmit la denúncia sabia que no anava enlloc, però igualment la va tramitar. El cas l’ha portat l’advocat de la revista, Jordi Plana, i ha estat el seu últim cas perquè s’ha retirat. Afortunadament tenim un grup important al darrere, però una querella d’aquest tipus a un particular sense mitjans et pot destrossar la vida.
En una notícia de la revista dèieu que Valls s’havia apuntat a Supervivientes perquè volia “diners i casito”. És això el que ha vingut a buscar a Barcelona?
Crec que està aquí en una mena de vacances o jubilació. Ha vingut a recuperar les arrels familiars i s’ha ficat en política municipal com a entreteniment. A França el repudien, i els socialistes -el seu partit allà- l’odien.
Ha estat una sàtira el ball de pactes a l’Ajuntament?
En aquestes eleccions ens hem adonat que Barcelona és una ciutat d’esquerres, cosa que em sembla bé. No sé si això es correspon amb el model turístic o amb la desigualtat a la ciutat. Però critico que polítics ben intencionats tenen dificultats per tirar endavant el que vol la gent.
Colau n’és un exemple, d’això?
Sí, però també Anna Saliente. Entre elles no s’entendrien per diversos motius, però m’agradaria que es posessin d’acord les forces d’esquerres per tirar endavant algunes polítiques. Estaria bé que pactessin i fessin polítiques progressistes, perquè sinó fa la sensació que a Barcelona el poder no el tenen l’Ajuntament ni la gent, sinó les famílies poderoses i els cognoms que a tots ens sonen.
Has fet tot un al·legat contra la Niña Pija…
En el meu cap ella és de Barcelona, però no sóc explícit perquè gent d’altres ciutats s’hi pugui identificar. Però està inspirada en el perfil de nena consentida que viu a plaça Artós. Aquí tenim dues branques de pijisme: el que prové del funcionariat de l’Estat, que s’assembla molt al que hi ha a altres ciutats de l’Estat; però també tenim una espècie autòctona de pijisme que té les seves especificitats.
De què faries una vinyeta de la Barcelona actual?
A l’estiu de 2017 vaig tenir la sort de fer una portada inspirada en Barcelona. Era una crítica al turisme.
Prens vermut sovint?
N’acostumo a prendre amb els amics o amb la família. Tinc amics que són més vermuteros que jo i m’arrosseguen sovint. M’agrada prendre’l acompanyat d’un aperitiu, d’unes patates i unes conserves. Sempre acompanyat de menjar, és el que ve més de gust.
És una tradició molt nostra, no?
Sí. És una beguda de vigília, diürna. M’agrada fer-ne els migdies i en cap de setmana. I és una beguda que pots prendre amb els amics que ja tenen fills i que no sortiran per les nits a fer copes amb tu. El vermut és una beguda assenyada, per prendre-la tranquil·lament.
Amb oliva o sense?
Prefereixo amb oliva. I me la menjo al final.
