- Entrevista en la revista TOT Barcelona. Realitzada per Meritxell M. Pauné.
El cantant de la banda rumbera “L’Adhesiu” reflexiona sobre la música en directe a la ciutat i avança els seus pròxims passos com a compositor.
Montcadenc de naixement i barceloní d’adopció, Adrià Salas és la cara més coneguda de “L’Adhesiu”. La banda suma ja 15 anys de música festiva i ballable, amb més de 1.100 concerts a la seva esquena i vuit discos en el mercat. Però Adrià té ganes de donar guerra també com a compositor i aquests dies grava a Poblenou el seu primer disc com a autor musical: ha convidat a grups emergents i amics a interpretar les seves cançons per a explorar estils i gèneres diferents. Fins i tot acaba d’enviar dues cançons als organitzadors d’Eurovisió. En aquesta entrevista-vermut a la terrassa del bar La xemeneia de Ca Saladrigas, reflexiona sobre la capital catalana com a escenari de concerts i de vida.
L’Adhesiu porta una dècada i mitja senar-stop i ara afronta dos anys molt diferents. Quin full de ruta té?
Ara estem preparant el concert dels 15 anys: el 22 de desembre en el Palau d’Esports de Madrid i a l’abril en el festival Cruïlla de Barcelona. Passarem tot 2019 enter de gira per Espanya amb un xou com mai hem fet: es diu “La festa més gran de l’any” i tindrem un escenari gegant com si anéssim Lady Gaga! En canvi en 2020 tocarem només a l’estranger, perquè sinó mai podem anar als grans festivals. Els tempos de contractació són molt diferents i ara quan ens criden ja tenim compromisos. I a la fi de 2020, si tot va bé, presentarem nou disc.
El paral·lel al grup, estàs immers en la composició. Què pots avançar del disc en solitari?
Cada any faig una trentena de cançons. Moltes no ‘caben’ en els discos de l’Adhesiu o no són l’estil del grup i es moren de fàstic en un calaix. I com m’encantaria que altres grups les poguessin aprofitar, he anat a l’estudi i les he gravat amb diferents cantants i produït a la meva manera. Vull mostrar una forma concreta de compondre i que serveixo per a fer cançons de molts estils.
Quins gèneres musicals o missatges et permet aquesta via?
No cantar-les jo ja dona moltes possibilitats. Tinc un timbre de veu que es reconeix de seguida, però que limita molt: tot sona massa a mi. En canvi una cançó meva cantada per algú canvia completament. A més intento buscar veus poc conegudes. Estudi molt el panorama musical de Catalunya i soc prescriptor a través del programa de Icat “Els experts”.
Has enviat dues propostes en Eurovisió, també. Com són?
Seria el millor escenari possible per a mi: jo no aniria mai a cantar en Eurovisió i menys enguany a Israel, però que algú fora amb una cançó meva m’encantaria. Els he enviat una cançó pop amb un missatge molt carpe diem i una altra que es diu “La venda ja cayo”, que era molt política i l’he adaptat en clau indie-discotequera per a parlar d’un descobriment interior.
Aquesta faceta de compositor i descobridor de noves veus, podria ser l’Adrià de dins de 20 anys?
Tant de bo! Així podria viure en qualsevol lloc del món fent cançons només amb un ordinador, un micròfon i connexió. Quedar-se sempre en un lloc és una mica rotllo! De fet el grup volem viure a l’estiu permanent: hivern a Amèrica Llatina i estiu aquí. Com els creuers! Es pot conciliar si et fas una vida personal a mesura.
Des del primer moment vas apostar per penjar tots els temes en internet i cuidar molt als fans. És la fórmula de l’èxit?
Va funcionar molt bé, però el consum musical evoluciona molt. Ja hi ha més gent escoltant música en Youtube que en Spotify i ja es miren més vídeos en Facebook que en Youtube! Per això quan va aparèixer Spotify fitxem per Warner per a créixer a l’estranger. El problema sempre és la professionalització, que els músics puguin dedicar-se només a la música. Nosaltres som molts, que també ajuda. Per a un cantautor és molt més complicat. I atendre les xarxes és molt esclau, perquè has d’estar 24h i hi ha molta gent penjant de tot.
A més de tocar, els “pegatinos” sou molt anar de concert. Quins punts forts i quins febles té l’escena de concerts barcelonina?
El millor és que té moltes sales i pots veure grups internacionals fàcilment. Els limitadors de so són un greu problema per a la música en directe: vas al Poble Español o al Fòrum i pràcticament no sents els concerts. En els locals, l’aïllament acústic és clau. L’ajuntament s’havia compromès a ajudar a les sales petites i insonoritzar-les però després va entrar el PSC en l’àrea de Cultura i es van prioritzar altres coses.
Com és el públic barceloní?
Costa molt que la gent vagi a veure grups que no coneix. I per tant qui té un bar i s’ha de lucrar amb el concert, no els programa perquè no porten suficient gent. Així els novençans no poden créixer. Qui feia aquest paper eren les festes de barri i els bars amb entrada gratuïta, que ja gairebé no queden.
En altres països el públic és més obert?
A Holanda, per exemple, els festivals ho faciliten perquè l’important no és la música sinó l’ambient: vas per a estar amb els amics en un entorn molt bonic on passen coses i hi ha atraccions gegants. Sempre toca algú famós, però la resta no són tan coneguts. I els horaris són fantàstics! Comencen a les dotze del migdia i acaben a les onze de la nit. Això fa que vagin des de famílies amb nens petits fins a senyors de 70 anys. Aquí encara s’associa massa la música a l’oci, per la qual cosa els concerts es fan molt tard.
Quan vas pel món i dieu que sou de Barcelona, quina reacció trobes?
Ens tenen per una ciutat de calor i festa i, per la música que fem, sovint ens diuen que els hem portat el sol i l’alegria de Barcelona. Des del 1-O ens pregunten molt pel procés i per Catalunya i diem el mateix que en les entrevistes a Madrid: els catalans ho sofrim més però en tota Espanya hi ha un problema de llibertat d’expressió. Companys músics, els titellaires de Madrid, els que protesten pel mur de l’AVE de Múrcia … Dins L’Adhesiu hi ha diversitat d’opinions, però evidentment tots vuit estem a favor de la llibertat i la democràcia.
Encara que els tres integrants fundacionals sou de Montcada i Reixac, amb l’ampliació del grup us heu ‘barcelonizado’. Com porteu la vida de la capital?
El local d’assaig el continuem tenint a Montcada i la família també. Barcelona la trobo massa complicada. Està deshumanitzada, és difícil fer vida. Tothom va a la seva, en el metre ningú parla… A més, vives on vives mai hi ha silenci. Culturalment t’ofereix tot el que vulguis, però hi ha moments que t’agrada estar més tranquil. Jo m’he tornat a humanitzar gràcies al gos: passejar-ho fa que parli amb amos d’altres gossos i faci amistats noves.
El vermut ideal d’Adrià Salas
Ets vermutero?
M’encanta i per sort m’ho puc permetre bastant sovint. En això Barcelona sí que està molt bé, perquè conserva molts cellers. Sort de l’auge en els últims anys, era una tradició que no podíem perdre. Com a acte social també ha reavivat i es fan més concerts al migdia. Això sí, sempre existeix el risc que de vermut en vermut se’t vagi tot el diumenge i acabis anant a treballar el dilluns amb ressaca.
Casero o a l’aire lliure? En família o amb amics?
A casa no! S’ha de fer fora! En una terrassa o en un celler a cobert, depèn del temps que faci. I amb els amics, perquè el diumenge tots solen tenir-lo bastant
Acompanyat de menjar o auster per a no perdre l’apetit de menjar?
Sempre amb menjar perquè ha de durar una estona. Té un sentit social, és tot el contrari de la deshumanització: temps per a tornar a trobar, parlar i oblidar el mòbil. A més un vermut sol no es pot fer, almenys s’han de fer dos.
Amb les gires haureu vist moltes tradicions gastronòmiques diferents. Alguna equivalent estrangera que us hagi agradat o sorprès?
A França tenen el pastís, que és anisado i l’has de rebaixar amb aigua. A Itàlia existeix la spritzde mitja tarda i a Portugal prenen ginjinhaabans de menjar. Mola molt aquesta cultura de beure, et fa donar compte que tenim moltes coses en comú.
