Entrevista a Paula Jornet a la revista Tot Barcelona. Realitzada per David Cobo.

A la Paula Jornet (1996) li agrada protegir-se i sumar barreres quan puja a un escenari. Tantes com siguin necessàries. Per això, des del primer moment ha composat en anglès, s’ha canviat el nom a Pavvla, s’ha distanciat de l’estil musical que regnava a casa seva, ha decidit posar-se una perruca i ha assolit la conversió definitiva a la versió catalana de Hannah Montana.

Va cridar l’atenció de la indústria musical l’any 2016 quan va publicar Creatures. Abans, va estar-se set anys fent d’Ariadna a La Riera i després ha lluït fent de Cecily a La importància de ser Frank. Mentrestant, però, li ha donat temps a confeccionar un segon disc de nom imponent, Secretly hoping you catch me looking, i d’idear-ne una gira que la torni a portar lluny de casa seva que, des de fa més de tres mesos, és a la Vila de Gràcia. Per pair-ho tot, ens asseiem a prendre un vermut Miró amb ella, al bar Joali de la plaça del Sol.

Vas publicar el nou àlbum el 23 de novembre i ja n’has fet algun concert, com el del 31 de gener a El Molino. Donem la gira per iniciada?

Jo m’he fet a la idea que començarà ara, a partir del març, però la gràcia és que sigui un model molt obert. A tot el que ens va sorgint, diem que sí. I així serà almenys fins al gener de l’any vinent.

Sou tu, l’Aleix Iglesias i el Pau Calero. Ja teniu una data confirmada a Reykjavik al novembre, però veient els països pels quals us va portar la primera gira, cal tenir un compromís molt ferm per parts de tots, imagino. 

Sí. I mentre no viatgem, ens deixem molta llibertat. Tenim molt bona sintonia i ens funciona. L’Aleix és el productor de Luup Records. el meu segell, i per tant té molts altres projectes, i el Pau igual, perquè toca per a un altre grup. Però és el mateix cas que el meu. Faig teatre i canto perquè el projecte Pavvla no dona per viure únicament d’això, però si piques d’aquí i d’una altra banda pots muntar-t’ho bé. És una barreja d’haver tingut sort i d’haver treballat moltes hores. El resultat és bo i, de moment, ens ho prenem tots com una prioritat, vaja. 

Tant a la televisió com al teatre com a la música quedes exposada a la crítica. T’afecten més els judicis sobre Pavvla que sobre Paula Jornet?

Totalment. És on m’hi exposo més. Val a dir, però, que he estat molt afortunada perquè fins ara totes les crítiques, fins i tot les del segon disc, han estat molt bones. O potser n’hi ha hagut alguna dolenta que els companys s’han encarregat de fer que no m’arribi… “Quan canto o actuo, busco transformar-me. No vull ser mai jo”

I no fas allò de buscar-ho tu mateixa compulsivament?

Oi tant! Molt. Però és que de moment el que he vist és que va prou bé. Òbviament sé que allò que faig no li agrada a tothom, però queixar-me seria inútil. 

Això que fas, però, és especial. Perquè defuig el que es fa majoritàriament a Catalunya. He trobat alguns adjectius a les crítiques que m’han cridat l’atenció. “Tèrbola”, “fantasmagòrica”. Hi ha alguna etiqueta que t’hagi frapat? 

És molt xulo collir adjectius que no siguin els més habituals, però si n’he d’escollir algun, especialment per a Secretly hoping you catch me looking, em quedaria amb ‘terrenal’ i ‘gamberro’. Juga més amb les ironies que l’anterior i toca més de peus a terra. Les lletres són recargolades però no naïfs. 

Són lletres que juguen molt amb el flirteig, el món d’allò quotidianament possible. Amb idees que no se sap si s’esdevindran. Tot això beu del teu dia a dia?

Conec uns quants compositors que saben portar a les seves llibretes històries que els expliquen altres persones en una conversa de bar. Saben fer-s’ho seu i escriure una cançó. A mi, en canvi, em costa més, però estic intentant aconseguir-ho.

Però a tu sempre se t’han acudit lletres, fins i tot quan no las buscaves.

Sí, és cert que la cançó potser és secundària. Puc viure una escena que m’inspiri i després escriure-ho, i potser això acaba convertint-se en una cançó, però no era l’objectiu. No hi visc capficada. Ara bé, és cert que he escrit sempre, des dels 4 anys que tenia una espècie de diari i m’ajudava a ordenar-me els pensaments. Amb el segon disc, tot i així, és cert que ho he forçat tot una mica més cap a l’estil pop on volia anar a petar.

Al programa Al cotxe, amb l’Eloi Vila, et vaig sentir dir que participaves als concursos de poemes de l’escola perquè et sortia de dins. Suposo que en català. En canvi els versos de Pavvla sempre t’han sortit en anglès. Com és això?

Mai no ho havia pensat… Suposo que tot ve per imitació, perquè escoltava música anglosaxona tota l’estona, en canvi la meva llengua i la poesia que hauria llegit seria la catalana. Quan vaig començar a tocar no escoltava gairebé res en català i castellà. Ha estat ara, que em trobo dins de la indústria, que he començat a adonar-me’n del que hi ha aquí. I això que el meu pare és músic. Serà per allò que a cal sabater, sabates de paper. 

Un altre adjectiu que he llegit per a la teva música és ‘insinuadora’. Pot ser que l’anglès ho potenciï, a diferència del català?

Totalment. A més de ser, per suposat, una màscara més. Jo em vaig posant barreres perquè, quan canto o actuo, busco transformar-me. No vull ser mai jo. Per això ara vaig també amb una perruca a la portada del disc i als concerts.

També influirà la formació, que la vas fer en anglès a l’escola de música de Brighton (BIMM), i és quan vas iniciar-te a cantar als bars. Aquí no ho havies fet mai?

No, i no m’hauria atrevit mai a estrenar-me aquí perquè ho passava molt malament. Allà no em coneix ningú i és una altra cultura, la gent va als bars a escoltar cantar algú, des de nenes petites fins a avis borratxos. A més, teníem ganes de posar en pràctica allò que apreníem a la BIMM. Tot i així, recordo que per estrenar-me vaig haver d’emborratxar-me perquè estava tremolant. Era un micròfon obert. I la meva amiga i jo anàvem deixant la gent passar, i les cerveses anaven acumulant-se… I al final va ser la manera perfecta de fer el meu primer bolo. Després vaig agafar més seguretat i, com les crítiques eren bones, va ser la confirmació que necessitava. 

Mishima va començar també donant molta importància a l’anglès i ha acabat donant-la al català. Et pica la curiositat de fer-ho com a Pavvla?

I tant. I ho he arribat a comentar amb la discogràfica, que em va donar tot el suport si vull provar-ho. De moment no descarto res. També tinc cançons escrites en castellà. Amb el temps suposo que hi haurà aspectes que ara per ara són intocables i després aniré canviant. 

Fa poc vas treure cançó amb l’Alfred Garcia, Wonder. Com va néixer allò?

És una història curiosa. L’Alfred em seguia a Instagram i escoltava la meva música abans que entrés a Operación Triunfo. I jo, òbviament, no ho sabia. Però un dia vaig entrar al seu perfil i vaig veure que em seguia. I no recordo com vaig obrir la carpeta de missatges i vaig trobar-me que ell m’havia escrit feia mesos proposant-me treballar junts per a la banda sonora d’una pel·lícula. Això era tres mesos abans d’OT i jo no li havia contestat perquè no ho havia vist…! 

I quan ho vas veure ell ja era tot un fenomen de la televisió, entenc?

Sí, sí. I com a mala persona que quedaria jo en aquell moment, vaig decidir respondre-li: “T’estic veient a la tele. Ha, ha! Que fort, no havia vist el missatge. Espero que estiguis molt bé. Quan surtis ho petaràs. Molta sort”. I automàticament ho vaig deixar per impossible i me’n vaig oblidar. Però quan va sortir, uns dies després, em va enviar un missatge i em va dir: “Eh, que no anava en conya, que continuo volent col·laborar amb tu”. I a partir de llavors, vam sopar i vam entendre’ns molt bé. 

El 2018 també has estat al Teatre Nacional de Catalunya, al Poliorama, has guanyat un premi Teatre de Barcelona com a actriu revelació. I tot amb La importància de ser Frank. Gens malament per ser la teva estrena professional. Tot va començar amb una trucada del director, David Selvas? 

De fet, tot va iniciar-se amb la població sencera de Catalunya fent lectures de càsting per a La importància de ser Frank. Recordo que hi havia absolutament tothom, el dia de les proves. I esclar, ja ho vaig donar per impossible i vaig limitar-me a gaudir de la prova i del retrobament amb el David, que ens coneixíem de La Riera, i prou. Dies després, em va trucar i em va comentar si volia tornar per “ajudar-los”, o alguna cosa així. I jo vaig respondre encantada. Em pensava que em cridava per l’amistat que teníem, perquè els ajudés a donar les rèpliques a qui havia passat la prova!

No pot ser…

Sí…! Llavors vaig presentar-m’hi, vaig saludar la Paula Malia, que també estava esperant, i va entrar el David. Ens va fer asseure i ens va dir: “Bé, doncs us presento. Wendolyn, Cecily. Cecily, Wendolin” –com es diuen dos dels personatges de l’obra–. Ens vam quedar mortes. I és que jo sempre ho he dit. El David Selvas és el meu padrí.

És que una cosa és donar-te un paper perquè t’estrenis al TNC i una de molt diferent és encarregar-te les cançons, que t’han portat a guanyar el premi Butaca a millor composició musical. Va sorgir des d’un principi o sobre la marxa, la idea?

Va ser molt a poc a poc, perquè a la Paula i a mi ens va escollir un any abans de fer-ho amb la resta del càsting. I com que la Cecily a l’obra original escriu un diari, ell em va proposar donar-li una volta i escriure alguna cançó… I al final en va sortir una per a cada personatge! A més, a mi em va servir per implicar-me moltíssim en el projecte i veure com era tot el procés. Era la meva oportunitat i m’hi vaig lligar tan fort com vaig poder. Ara bé, cal recordar que tota la part instrumental va ser obra del Pere Jou i l’Aurora Bauzà. 

Allà vas treballar amb l’altre David, el Verdaguer. Això em fa pensar en els nous productes catalans que sorgeixen, com Les coses grans Les molèsties, de Roger Coma, i que són molt diferents del que es pot veure als grans mitjans. T’atreuen aquest tipus de propostes tot i ser radicalment diferents a una sèrie de sobretaula de TV3?

Les trobo absolutament brillants. Ens quedem massa curts en la valoració del que s’està oferint amb sèries com Les molèsties perquè estan a un altre nivell. En canvi, per la petjada mediàtica que ha deixat, sembla que aquí no ha passat res. Està molt bé que Betevé ho emeti, però potser caldria que un altre mitjà més consolidat en ficció i de nivell nacional, com TV3, fos qui ho fes. 

Que hi ha vida més enllà del Polònia, vols dir?

Sí, i que va ser molt trencador el Polònia fa deu anys. I això està genial, però jo crec que és el moment de tornar a apostar per una idea nova i jo, definitivament, votaria per Roger Coma. 

I parlant de nous productes, saps que Paquita Salas diria que ets una actriu 360? Cantes, interpretes, parles idiomes… 

Oh! Em faltaria ser mocatriz, que diu Ojete Calor. Però ara seriosament, no, no m’hi considero. Perquè actriu 360 imposa molt i a mi em queda massa per aprendre.

Tornem a la música, doncs. Saps com és el teu públic?

És curiós. Si mirem les estadístiques d’Spotify, la majoria dels oients són de fora. Espanya no és ni molt menys el primer país en la llista de més reproduccions de les meves cançons. No recordo si eren els Estats Units o el Regne Unit, però després venien altres països europeus.

I als concerts?

És molt variat, però diria que predominen els que tenen entre 20 i 30 anys, i majoritàriament dones. Ah, i cada cop hi ha més ‘alfreds’, com els anomeno jo, que han arribat des que vam publicar la cançó Wonder. Els identifico al primer segon perquè són els que em trobo gravant amb el mòbil una hora i mitja de concert. Jo això no ho havia vist mai abans.

Així doncs, hi ha un canvi entre aquells primers concerts quan vas et vas estrenar, precisament a Barcelona, i els últims. Ha estat per la música, per feina, que vas marxar de Sant Cugat?

No exclusivament per la feina, però també. Era una necessitat, tant laboral com psicològica. Tinc molt bona relació amb els pares però a Sant Cugat ja no aguantaria més d’un dia. Per créixer està molt bé, però la vida la tinc aquí. I espero poder-la mantenir molt de temps.

I ara, tres anys i molts pagaments de lloguer després, quin balanç fas? Has trobat la terra promesa?

A mi és el que m’agrada. Trobo que Barcelona està molt vinculada a la paraula ‘oportunitat’, especialment pel que fa al món de la cultura. Pots visitar una exposició, un teatre o un concert, depèn el que et vingui de gust, qualsevol dia de la setmana. I això els que no hem crescut a Barcelona i tenim la inquietud cultural ens manca totalment a altres llocs. Aquí pots apropar-te a un teatre com la Gleva, on trobaràs una obra de quatre penjades que s’estrenen escrivint una comèdia, i l’endemà visitar el TNC. Ho tens tot. I aquest tot cultural és el que ens ha fet venir a moltíssima gent. 

Sempre has estat a Gràcia? 

No, abans vaig estar-m’hi a Fabra i Puig, al districte de Sant Andreu. I un temps abans, a l’Eixample, a Rocafort amb Gran Via. En tres anys he estat a tres pisos i punts de la ciutat diferents, però m’identifico molt més amb l’esperit gracienc. 

“Amb les amistats i el pas dels anys m’he anat fent al vermut”

La Paula Jornet no ha tingut la tradició del vermut a casa, sinó que l’ha trobat amb el pas dels anys. “Amb els meus pares no acostumàvem a fer l’aperitiu amb l’ampolla de vermut al cosat, però amb les amistats i el pas dels anys m’he anat fent al vermut“, explica. És un ritual que ha guanyat força a la seva vida darrerament, especialment des que viu a Barcelona. “Les placetes de Gràcia t’ho posen molt fàcil”, diu. D’entre totes les varietats, prefereix el vermut negre. 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies