L’humorista demana que Barcelona decideixi si vol ser la capital d’un estat o una ciutat de segona classe a Espanya.
Entrevista a Òscar Andreu a la revista Tot Barcelona. Realitzada per David Cobo.
Òscar Andreu té 43 anys. La seva vida professional barreja actualment una de freda i una de calenta. Acaba d’embarcar-se en una nova aventura televisiva d’alt risc amb La nit dels Òscars, però alhora manté el sòlid transatlàntic de La competència, a RAC1. Tot acompanyat del seu inseparable Òscar Dalmau. “Li dic soci per no dir-li nòvio”, aclareix des del primer moment. Per fer un vermut Miró, ho posa fàcil, només demana que sigui a Sant Antoni, el barri on viu des de fa més d’una dècada. Així que visitem el bar Casa Dorita i parlem, sense embuts, de política, humor i estafes immobiliàries.
Fa dues dècades que vius a Barcelona. Suposo que estaràs empadronat, oi?
Sí, i just la setmana passada hi vaig tornar, perquè acabo de canviar-me de pis.
Et vas mudar amb poc més de 20 anys i t’hi has quedat per sempre més. Què t’atreia tant?
Barcelona era la possibilitat de marxar lluny, malgrat que estigui a menys de 30 quilòmetres del que era casa meva. Va ser un canvi subtancial perquè, de sobte, sortia al carrer a les 9 del vespre, trobava activitat i coneixia gent d’arreu del món. Especialment, la que volia fer el mateix que jo: escriure acudits. L’incentiu de poder trobar-me aquestes persones era impossible a Terrassa.
I l’escollit per compartir aquesta aventura va ser el teu company d’estudis, Òscar Dalmau, des del primer moment?
Sí, i ens vam instal·lar a un pis al darrere de la plaça Reial. Érem a un carrer petitíssim que es diu Beat de Simó, que queda tancat per una església i on molta gent aprofitava per fer estrebades de bosses de mà. O defecar, o pixar, o col·locar-se amb cola… Vam viure la Barcelona post-olímpica des d’un balcó del Gòtic va estar prou bé.
Bé, tampoc te n’has allunyat tant. Has acabat fent de Sant Antoni el teu barri. És perquè manté el vincle amb el centre però sense patir-ne tant el focus?
Diguem que ha estat una barreja de casualitats i que m’hi trobo bé. És el centre de tot i de res. Pràcticament toca el vertader Eixample, queda a prop del Raval i l’essència de Ciutat Vella, està ben comunicat, entre plaça Espanya i plaça Catalunya. I té aquella cosa de frontera, al mig de tot arreu, que sempre tens la possibilitat de fugir.
Quan vivies a Casanova amb ronda Sant Antoni, vas poder gaudir de les obres del mercat…
Home! Me les vaig menjar des de l’inici. Vaig viure-hi des que van posar el mercat provisional. Allò que ara ha quedat una mena de superfície de formigó molt lletja. Podria semblar una mena d’avinguda post-apocalíptica, però alguns dies, en un cert moment, el sol incideix de manera clara i la gent aprofita per passejar. I malgrat tot, és agradable, perquè passeges sense la pressió dels cotxes amunt i avall.
Abans deies que has canviat de pis. Què ha passat?
Que em van fer fora. La meva parella i jo estàvem de lloguer i el propietari ens va explicar que un fons voltor l’expulsava d’on ell estava vivint i, per tant, necessitava el pis. I és clar, jo li vaig comprar la fórmula i vaig dir-li: ‘Home, i tant, si un fons voltor et fa fora de casa, jo me’n vaig del que ha estat casa meva durant nou anys per tu. Em solidaritzo i marxo’. Bé, finalment, va resultar ser mentida.
Ni fons voltor, ni propietari expulsat, ni res…?
Exacte. Als dos dies d’haver fet la mudança em van trucar els veïns per explicar-me que aquell senyor no havia anat a viure-hi sinó que havia muntat un meublé. És a dir, que m’havien fet fora de casa per muntar un pis on, probablement i presumptament, es dediquen a altres activitats que no són la de viure-hi només, vaja. Però quan em vaig assabentar ja havia trobat un nou pis a Sant Antoni i ja era tard.
Reprenem allò de l’empadronament. Perquè si estàs empadronat a Barcelona, pots votar. Com veus el camí d’aquí al maig?
Serà divertit. Perquè és un procés molt interessant. Aquesta ciutat ha d’acabar decidint si vol ser la segona, tercera o quarta ciutat d’Espanya o la capital d’un país, i això ja fins al final. Ho ha de decidir definitivament.
És el que més et preocupa com a barceloní?
És l’únic que ara mateix em preocupa de Barcelona. Vull saber si aquesta ciutat vol ser la capital d’un estat. I un cop tinguem feta aquesta tria, també haurem de trobar quina ha de ser la nostra posició al món. Si vol ser un hub científic. Si vol ser una Roma o Venècia, i deixar molts espais del centre absolutament massificats. O què vol fer amb el trànsit, i decidir si s’ha de pacificar el centre. Són debats seriosos que s’han de tenir. Però per sobre de tot la ciutat ha d’escollir si vol fer-se major d’edat. És a dir, responsabilitzar-se. Ser la ciutat d’un projecte molt més gran. Especialment ara, que està preparada per ser la capital d’un estat.
Per tant, has trobat a faltar un govern municipal més compromés?
Sí, però no ve de nou. No els hi ha anat pas malament. Ho vaig notar especialment l’1 d’octubre. Ada Colau fa molt bé allò de tenir un peu allà i l’altre aquí. I jo em trec el barret. Entenc que té els seus riscos i que cal ser molt intel·ligent per fer aquest tipus de política de no voler mullar-se. I entenc les motivacions. Quan vols mantenir el teu espai segur, si fins ara t’ha anat molt bé no mullar-te, per què hauries de fer-ho a partir de cert moment? Cadascú que triï el que pugui.
Tu t’has mullat. No has deixat anar allò de ‘la política per als polítics’.
No, perquè jo no deixo la política en mans dels polítics. Crec que aquest és el gran error. I com a humorista i còmic català que es dedica a la sàtira, em dedico a posar en dubte al poder. Ara bé, per fer-ho has de tenir un mínim coneixements de política, has de saber sobre qui fas befa o quins són els elements o ingredients del teu humor. I quan fas sàtira política els ingredients del teu humor és la política i els seus personatges. I per tant, tu també et converteixes en una mena de pallasso que participa del discurs polític. I els catalans tenim la tendència a canalitzar la mala llet i la política a través de l’humor perquè probablement no hem trobat la manera de canalitzar-la per altres bandes o de fer-ho amb llibertat. Això és significatiu i, en molts casos, també simptomàtic.
Vosaltres el feu, a més, des d’una cadira privilegiada. Uns quants periodistes han sentit que els caps de programes d’altres ràdios els diuen ‘A veure, si ens porteu un format que sigui la nova Competència’. S’ha convertit en un referent transversal. En deu temporades heu tingut temps d’esbrinar la fórmula de l’èxit?
Per entendre-ho, cal recordar d’on venim. Fa nou anys, arribàvem per substituir el Minoria Absoluta –de Queco Novell, Toni Soler i Manel Lucas–, en què feien imitació i sàtira política. Quan ens ho van oferir el primer que vam dir és ‘merda’. No sabíem si estaríem a l’alçada, però teníem clar que faríem un producte diferent. I fer una altra cosa passava, sobretot, per crear uns personatges que no eren coneguts i formar un univers propi. I per tant, la gent ja no sentiria el Maragall, el Montilla o la Sánchez-Camacho, sinó que uns personatges ficticis ens ajudarien a explicar l’actualitat.
Tot i que a vegades heu introduït el ministre Zoido o Justo Molinero.
Sí, o el David Bisbal en el seu dia. Però la base no era aquesta perquè sabíem que sortíem a perdre si ens dedicàvem a les imitacions. Si vas amb les mateixes armes a presentar el que uns altres han excel·lit a fer durant 10 anys és molt probable que caiguis estrepitosament. Així que has de proposar una cosa més o menys nova. I, de fet, també és una mentida, perquè nosaltres tenim referents, i el que fem pràcticament és agafar-los tots i ajuntar-los. Un tast de Gomaespuma, un del Mikimoto, un d’El Terrat… I injectar-li després la nostra personalitat. De vegades surt bé i de vegades no. Encara em quedo en blanc de tant en tant, i és horrible. Però llavors, arriben els meus col·legues i treuen el capote, i si poden acarnissar-se i humiliar-me, encara millor.
I fa prop de trenta anys que vas començar a fer ràdio, oi?
Sí, amb 15 anys vaig iniciar-me a una ràdio del barri de Can Anglada, Ràdio Kaos. Era curiós perquè sempre hi havia l’amenaça que vinguessin els skins, que era com anomenàvem els feixistes en aquella època. I, per si de cas, teníem un bat de beisbol darrere de la porta.
Ha de ser un descans, llavors, fer ràdio a RAC1.
Sí, s’agraeix saber que no et vindran a apallissar. Han canviat alguns elements, però el que no ha canviat és el feixisme. Continua sent una amenaça.
Abans parlàvem de fer coses diferents dins de l’humor. Has visitat El Soterrani?
Sí, aquest mateix gener. Vam anar amb l’Òscar, el meu soci, la meva companya i unes amigues.
I què et va semblar?
Que hem passat dècades de desert i que ja era hora. Veure aquella gent que feia humor en la llengua del meu país de manera natural i no folklòrica, com diria aquell rei, em va omplir d’orgull i satisfacció. Són inspiradors i haurien de tenir-ho tot pagat.
En canvi, han de fer els acudits, precisament a un soterrani. Creus que podrien fer les bromes que fan, ja no en un mitjà públic, sinó en un de privat?
Potser haurien d’elaborar les bromes d’una altra manera. Quan et dirigeixes a un públic de 100 persones amagades a un soterrani, on saps que allò tindrà una projecció molt curta pots dir determinades coses, ho fas d’una manera. Però quan ho fas per una possible audiència de més de 7 milions i mig de persones, has de saber que allò que diguis quedarà per sempre i es projectarà de manera infinita. Hi ha una certa responsabilitat en allò que dius. Hi ha modulacions en el discurs que hi ha gent que està disposada a fer-les i gent que no, que també em sembla normal i lògic.
Fa la impressió que els còmics, especialment els americans en què s’inspira la nova fornada catalana, no han de modular tant el seu discurs en mitjans ‘mainstreams’. Per què aquí sí?
Continuo pensant que és qüestió de fer un balanç. Si els teus acudits són tan terriblement bons que exploten a la cara del públic i no saben per on agafar-los però el fan riure, ja està bé. Si trobes l’alquímia entre no renunciar a res, que estigui ben dit i a més a més faci riure, ho has aconseguit. Aquesta alquímia també és part de ser humorista.
T’he llegit dir que el límit l’humor és que faci riure o que la censura va i ve i té èpoques de més intensitat i de menys. En quin punt ens trobem?
A Catalunya la tenim molt present. Entre d’altres coses, perquè som així. Hem après a dir les coses amb ironia i hem excel·lit en aquest art i això a Madrid no t’ho trobes. La ironia pot acabar sent una gàbia per a qui la practica.
O un narcòtic.
Sí, hi ha una reflexió molt interessant de l’escriptor David Foster Wallace sobre la ironia i com pot arribar a ser un opiaci. Et pots col·locar amb ella. La victòria moral per sobre de la victòria veritable. A mi, m’agradaria moltes vegades no ser tan irònic i anar més per feina.
Al vostre nou programa a TV3, a La nit dels Òscars ha anat millorant les crítiques amb el pas de les setmanes. És el programa que volies?
S’hi va acostant a poc a poc. El projecte sempre és més excel·lent que quan el portes a la pràctica. Però és veritat que a mida que fas més pantalla, es va assemblant una mica més a l’objectiu. És una lluita constant, però és la nostra feina: aconseguir que allò acabi sent tan xulo com el que tenies al cap. Encara estem en aquell procés.
Tampoc ajuda que us canviïn els dies de programació. Us han canviat la data d’algun dijous perquè jugava el Barça…
Sí, aquest és un altre tema. El Barça serà més que un club mentre Catalunya no sigui més que un país.
L’Òscar Andreu fa el vermut des de sempre. “És tradició familiar”. A més, es fascina de les múltiples maneres que tenim d’anomenar el ritual. “Vermut, pica-pica, piscolabis, refrigeri… Amb tantes maneres de dir-ho només pots tenir confiança en un país que fa el vermut”, comenta rient. És de les tradicions “més maques i reeixides” de Catalunya i a ell li van inculcar els pares, quan “sortíem de casa i visitàvem els bars i terrasses”. “Recordo que quan era petit, em demanava unes patates i un cacaolat”. Una barreja que, per sort, ha aparcat amb el temps. Es confessa bevedor lent i prefereix el vermut negre, però no descarta alternar-lo amb altres begudes més tard, “sempre des del sentit de la responsabilitat”, apunta.
