Entrevista a Bruno Oro a la revista Tot Barcelona. Realitzada per Adrià Lizanda.

L’actor acaba de publicar ‘Tu busques amor i jo cobertura’, una novel·la autobiogràfica en què explica com ha estat el primer any després de deixar el ‘Polònia’

Actor, músic… i ara escriptor. Bruno Oro (Barcelona, 1978) ha tocat diverses tecles després de deixar el Polònia. Ha publicat diversos discos i presenta el llibre Tu busques amor i jo cobertura (Penguin Random House, 2019). El narrador de l’obra és un mòbil, la qual cosa, com ell mateix explica, li permet agafar distància per escriure una novel·la autobiogràfica en què l’actor es mimetitza amb el protagonista, el Capo. Oro dona a l’obra el perquè de la decisió de deixar el Polònia i escriu sobre el que va viure durant l’any següent d’abandonar el programa. L’actor que donava vida a Artur Mas avança que treballa en un projecte teatral amb Clara Segura i que ja ha escrit el seu segon llibre. En aquest cas, però, el Capo no serà el protagonista. La conversa es desenvolupa al bar La Llibertària, al carrer Tallers, mentre prenem un vermut Miró

Actor, músic… i ara escriptor. Bruno Oro (Barcelona, 1978) ha tocat diverses tecles després de deixar el Polònia. Ha publicat diversos discos i presenta el llibre Tu busques amor i jo cobertura (Penguin Random House, 2019). El narrador de l’obra és un mòbil, la qual cosa, com ell mateix explica, li permet agafar distància per escriure una novel·la autobiogràfica en què l’actor es mimetitza amb el protagonista, el Capo. Oro dona a l’obra el perquè de la decisió de deixar el Polònia i escriu sobre el que va viure durant l’any següent d’abandonar el programa. L’actor que donava vida a Artur Mas avança que treballa en un projecte teatral amb Clara Segura i que ja ha escrit el seu segon llibre. En aquest cas, però, el Capo no serà el protagonista. La conversa es desenvolupa al bar La Llibertària, al carrer Tallers, mentre prenem un vermut Miró

No sé si dir-te Bruno o Capo… Tu busques amor i jo cobertura és un llibre autobiogràfic, oi?

Sí, totalment. De fet, el vaig començar a escriure com un diari, i no sabia cap a on aniria. Al llibre el protagonista també té un diari, de color vermell, que és real, és un que jo sempre portava als viatges. Amb l’excusa del mòbil, que és el narrador de la història, aconsegueixo un distanciament que em permet parlar de mi. També hi ha elements de ficció, és clar. 

El llibre sorgeix d’una necessitat d’explicar el perquè de les teves decisions, com ara deixar el Polònia?

Queco Novell em va dir l’altre dia que el llibre li semblava un punt i final a la meva història amb el programa i que era un bon comiat. Vaig pensar que tenia raó. El llibre és un comiat de moltes coses, però alhora obre moltes portes a la meva vida. La pròpia novel·la és una porta, perquè ha estat una experiència innovadora per a mi.

Estàs satisfet de la teva estrena com a autor?

Sí, sobretot perquè als amics i a la família els està agradant molt el llibre. A més, l’editorial Penguin Random House ha apostat per ell i això és garantia que he fet una cosa original. Em fa molta il·lusió el resultat.

El Capo passa per un procés de ruptura difícil amb la Musa. Hi ha una Musa a la teva vida?

Sí, i hi és.

I un Pep, l’amic de tota la vida del Capo…

Sí (riu). El Pep és una fusió entre diversos amics meus, que els he unit en un.

El Capo, com tu, abandona una sèrie de sàtira política de gran èxit. Una decisió valenta…

Sí, però també necessària. En la meva professió et desgastes molt i corres el risc d’encasellar-te. Era una decisió justa.

Com va ser el matí següent de deixar el Polònia?

Va ser molt fort, vaig sentir molta buidor. Era una barreja entre tristesa, incertesa i alleujament.

Alleujament?

Sí, perquè estava saturat a nivell professional. Necessitava deixar d’imitar i descansar. La paròdia i la imitació són registres molt exigents, i més en el Polònia. En el programa vas amb la pistola al cap perquè estàs supeditat a l’actualitat, no pots preparar tranquil·lament els guions. La gent no és conscient que patim molt.

Vas imitar durant anys l’Artur Mas, tot i que no va ser l’únic polític a qui vas parodiar. Com era la relació amb ells?

Distant. En alguns casos s’ho prenien bé, tot i que no en el meu. En general eren reticents i no els agradava massa.

Vist en perspectiva, tornaries a prendre la decisió?

Sí. Això és com quan els futbolistes es cansen de jugar en un equip i han de canviar d’aires. A més, en el Polònia s’ha demostrat que ningú és imprescindible i avui dia encara és un èxit. Com t’he dit, el meu paper era molt exigent perquè era el president, i això desgasta.

Vau plegar alhora, pràcticament…

Això va ser fortíssim. Però jo ja havia decidit que plegava abans que ell ho fes, no ens vam trucar per decidir-ho plegats (riu). De fet, vaig ajudar el David Marcé, que ha fet d’Artur Mas des de llavors, a preparar el personatge. Quan ens vam assabentar que el president ho deixava, ens vam trucar i vam dir: “Quina putada!”.

Després d’abandonar el Polònia et vas abocar de ple a la música. Era una cosa pendent?

M’estimo molt la música i no puc evitar fer un disc de tant en tant. Per a mi és una afició que espero que esdevingui alguna cosa més algun dia. No crec que mai deixi de fer música.

A la cançó Barnadius: “It was dirty and smelly, but the city, the streets, were mine” (“Estava bruta i olorava, però la ciutat, els carrers, eren meus”). És nostra Barcelona encara?

No és nostre el centre de la ciutat, que és el que més m’agradava abans. Ara baixava per la Rambla i pensava, què maca és. Ara que no hi ha turistes, més encara. I recordo quan tenia 18 anys i baixava amb els amics i veiem tot el color que tenia la Rambla. Però ara hem perdut el centre: el Gòtic, el Born, la Rambla. Ens queden alguns barris com Gràcia, però la ciutat era nostra i ara l’hem de compartir. Cal dir que a ciutats com Nova York també passa això.

Ens l’han pres o l’hem perdut?

Una mica de tot. Quan vas a Roma o París hi veus restaurants de menjar d’allà, no t’hi trobes desenes de franquícies com ara Starbucks o La Tagliatella. Evidentment que hi ha McDonalds a París, però, igual que Roma, manté l’essència. A Barcelona, en canvi, em costa molt trobar barcelonins al centre de la ciutat a llocs de tota la vida.

Hi ha un altre vers de la cançó que crida l’atenció: “You got the ugly make up everyone’s wearing now, you got the famous, i have to share you now. Shall I leave you now” (“Portes el maquillatge lleig que porta tothom, els famosos, ara t’he de compartir. Hauria de deixar-te?”). No puc evitar veure-hi una crítica al turisme.

Hi ha un altre vers de la cançó que crida l’atenció: “You got the ugly make up everyone’s wearing now, you got the famous, i have to share you now. Shall I leave you now” (“Portes el maquillatge lleig que porta tothom, els famosos, ara t’he de compartir. Hauria de deixar-te?”). No puc evitar veure-hi una crítica al turisme.

Ho és, clar. Tot i així, entenc que hi ha gent que viu d’ell, i jo mateix sóc un turista i m’agrada visitar altres ciutats. Però no hem de deixar que Barcelona perdi l’essència pel turisme, perquè sinó haurem de marxar, com ha passat a Venècia. Allà no hi queden venecians. Hem d’intentar recuperar espais de tota la vida.

Com?

Pel que fa a la música en bars, que és una cosa que m’afecta directament, m’agradaria que es recuperés. Abans hi havia molta vida, entraves a locals i t’hi trobaves espectacles.

Les dades d’espectadors no conviden a l’optimisme, però.

No, s’ha perdut l’hàbit. Hem de tornar a acostumar la gent i que s’adoni que Barcelona és una ciutat que bull i que crea. Apostaria per impulsar el circuit secundari dels bars per promoure els espectacles de petit format perquè els joves puguin fer-se lloc a la indústria. La Clara Segura i jo vam començar actuant en bars del Born fa 15 anys. Hem de facilitar que els artistes locals tinguem oportunitat de mostrar les nostres creacions sense necessitat de negociar amb teatres que ja tenen un circuit comercial.

Utilitzaves Uber o Cabify?

Feia servir Cabify, i estic molt emprenyat. Que els turistes vinguin a Barcelona, una ciutat que es vanta de ser cosmopolita i moderna, i només puguin desplaçar-se en taxi… Què és això? Em sembla lamentable. Els taxistes s’han d’adaptar als temps i tothom ha de tenir cabuda.

També vas provar Youtube després del Polònia. Però fa temps que vas deixar l’activitat…

Sí, no hi ha temps per tot (riu). A més, si volgués seguir amb personatges com el Jacobo o el Casimiro hauria de fer-ne una sèrie, però no tinc recursos per fer-ho. 

Vas ser youtuber durant un temps…

Al·lucinava quan els amics em deien que era youtuber (riu). Jo els contestava que no, que ho feia perquè m’avorria!

També has passat pel cinema, concretament amb la pel·lícula Els Lunnis i el llibre màgic. Com ha estat l’experiència?

Fantàstica. He fet el meu primer protagonista al cinema, a més en una pel·lícula preciosa. Anava una mica espantat, però el rodatge va ser agradable i tranquil.

Quan he parlat amb el gerent del bar per fer l’entrevista m’ha dit que no et coneixia. Et passa sovint?

És estrany que algú d’aquí no em conegui, però pot ser, clar. He estat a la televisió molts anys i si la veus sovint és molt difícil que no sàpigues qui sóc. També he de dir que m’encanta quan algú no em reconeix, i per sort a Barcelona hi ha molts turistes, així que molta gent no m’atura al centre (riu).

I wish I was a stranger in Barcelona” (“Tan de bo fos un estrany a Barcelona”) és un altre vers de Barna…

Amb això em refereixo que m’agradaria ser un estrany a Barcelona per poder visitar-la com si fos un turista.  M’enamoraria de la ciutat. A més, en gaudiria com un guiri, no em preocuparia dels problemes que té.

Al protagonista del llibre, el Capo, no li agrada gaire la fama. També és un tret autobiogràfic?

La fama no em desagrada. Si estàs en el sector de l’espectacle és perquè saps que la fama és part de l’èxit. És un vehicle, però també té aspectes negatius.

Com quins?

A vegades la gent decideix per tu i t’encasella, per exemple.

T’has arribat a cremar amb la fama?

No, perquè sóc un famosillo. No sóc un Brad Pitt, que no pot ni sortir al carrer (riu). 

Pel que fa a projectes futurs, exploraràs la literatura amb altres obres?

L’any passat vaig escriure un altre llibre, així que sí (riu). Encara no l’ha llegit ningú, a banda dels més íntims. Ha estat un repte personal, perquè volia veure si era capaç d’escriure una història que no estigués basada en mi.

Actor, músic, i ara escriptor. Què et queda per fer?

Un fill (riu). Dirigir una pel·lícula també, i ja tinc un projecte en mans d’una productora que podria sortir a curt termini. 

“Fer l’aperitiu a les terrasses és una tradició fantàstica”

Bruno Oro, com a bon mediterrani, és un apassionat de les terrasses. Creu que n’hi hauria d’haver més i són el seu lloc preferit per fer-hi el vermut. “Fer l’aperitiu a les terrasses és una tradició fantàstica, assegura.

 A part del que hi pugui prendre, les terrasses són per a ell un lloc de relació social. “M’agrada anar a les terrasses a petar la xerrada amb els amics, sobretot per les nits”, explica. Això sí, té una preferència meteorològica: “La terrassa m’agrada més a l’estiu, no a l’hivern, encara que no faci gaire fred”.

I durant la sessió de fotos, amb el got de vermut Miró a la mà, no pot evitar anar tocant les tecles del piano que hi ha a La Llibertària, ja que és el seu instrument.



Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies