El cantant de la banda rumbera La Pegatina reflexiona sobre la música en directe a la ciutat i avança els seus propers passos com a compositor.

Montcadenc de naixement i barceloní d’adopció, l’Adrià Salas és la cara més coneguda de La Pegatina. La banda suma ja 15 anys de músicafestiva i ballable, amb més de 1.100 concerts a l’esquena i vuit discos al mercat. Però l’Adrià té ganes de donar guerra també com a compositori aquests dies grava al Poblenou el seu primer disc com a autormusical: ha convidat a grups emergents i amics a interpretar les seves cançons per explorar estils i gèneres diferents. Fins i tot acaba d’enviar dues cançons als organitzadors d’Eurovisió. En aquesta entrevista-vermut a la terrassa del bar La xemeneia de Can Saladrigas, reflexiona sobre la capital catalana com a escenari de concerts i de vida.

La Pegatina porta una dècada i mitja non-stop i ara afronta dos anys ben diferents. Quin full de ruta teniu?

Ara estem preparant el concert dels 15 anys: el 22 de desembre al Palacio de los Deportes de Madrid i a l’abril al festival Cruïlla de Barcelona. Passarem tot 2019 sencer de gira per Espanya amb un showcom no hem fet mai: es diu La fiesta más grande del año i tindrem un escenari gegant com si fóssim Lady Gaga! En canvi el 2020 tocarem només a l’estranger, perquè sinó mai podem anar als grans festivals. Els tempos de contractació són molt diferents i ara quan ens truquen ja tenim compromisos. I a finals de 2020, si tot va bé, presentarem nou disc.

El paral·lel al grup, estàs immers en la composició. Què ens en pots avançar del disc en solitari?

Cada any faig una trentena de cançons. Moltes no hi ‘caben’ als discs de La Pegatina o no són l’estil del grup, i es moren de fàstic en un calaix. I com que m’encantaria que altres grups les poguessin aprofitar, he anat a l’estudi i les he gravat amb diferents cantants i produït a la meva manera. Vull mostrar una forma concreta de compondre i que serveixo per fer cançons de molts estils.

Quins gèneres musicals o missatges et permet aquesta via?

No cantar-les jo ja dóna moltes possibilitats. Tinc un timbre de veu que es reconeix de seguida, però que limita molt: tot sona massa a mi. En canvi una cançó meva cantada per algú altre canvia completament. A més intento buscar veus poc conegudes. Estudio molt el panorama musical de Catalunya i sóc prescriptor a través del programa d’Icat Els experts.

Has enviat dues propostes a Eurovisió, també. Com són?

Seria el millor escenari possible per mi: jo no aniria mai a cantar a Eurovisió i menys aquest any a Israel, però que algú hi anés amb una cançó meva m’encantaria. Els he enviat una cançó pop amb un missatge molt carpe diem i una altra que es diu La venda ya cayó, que era molt política i l’he adaptat en clau indie-discotequera per parlar d’una descoberta interior.

Aquesta faceta de compositor i descobridor de noves veus, podria ser l’Adrià de d’aquí 20 anys?

Tan de bo! Així podria viure a qualsevol lloc del món fent cançons només amb un ordinador, un micròfon i internet. Quedar-se sempre en un lloc és una mica rollo! De fet el grup volem viure en estiu permanent: hivern a Amèrica Llatina i estiu aquí. Com els creuers! Es pot conciliar si et fas una vida personal a mida.

Des del primer moment vau apostar per penjar tots els temes a internet i cuidar molt als fans. És la fórmula de l’èxit?

Va funcionar molt bé, però el consum musical evoluciona molt. Ja hi ha més gent escoltant música a Youtube que a Spotify i ja es miren més vídeos a Facebook que a Youtube! Per això quan va aparèixer Spotify vam fitxar per Warner per créixer a l’estranger. El problema sempre és la professionalització, que els músics es puguin dedicar només a la música. Nosaltres som molts, que també ajuda. Per un cantautor és molt més complicat. I atendre les xarxes és molt esclau, perquè hi has d’estar 24h i hi ha molta gent penjant-hi de tot.

A més de tocar, els pegatinos sou molt d’anar de concert. Quins punts forts i quins febles té l’escena de concerts barcelonina?

El millor és que té força sales i pots veure-hi grups internacionals fàcilment. Els limitadors de so són un greu problema per la música en directe: vas al Poble Espanyol o al Fòrum i pràcticament no sents els concerts. Als locals, l’aïllament acústic és clau. L’ajuntament s’havia compromès a ajudar les sales petites a insonoritzar-se però després va entrar el PSC a l’àrea de Cultura i es van prioritzar altres coses.

Com és el públic barceloní?

Costa molt que la gent vagi a veure grups que no coneix. I per tant qui té un bar i s’ha de lucrar amb el concert, no els programa perquè no porten prou gent. Així els novells no poden créixer. Qui feia aquest paper eren les festes de barri i els bars amb entrada gratuïta, que ja quasi no en queden.

En altres països el públic és més obert?

A Holanda, per exemple, els festivals ho faciliten perquè l’important no és la música sinó l’ambient: hi vas per estar amb els amics en un entorn molt bonic on passen coses i hi ha atraccions gegants. Sempre toca algú famós, però la resta no són tan coneguts. I els horaris són fantàstics! Comencen a les dotze del migdia i acaben a les onze de la nit. Això fa que hi vagin des de famílies amb nens petits fins a senyors de 70 anys. Aquí encara s’associa massa la música a l’oci, per això els concerts es fan molt tard.

Quan aneu pel món i dieu que sou de Barcelona, quina reacció trobeu?

Ens tenen per una ciutat de calor i festa i, per la música que fem, sovint ens diuen que els hi hem portat el sol i l’alegria de Barcelona. Des de l’1-O ens pregunten molt pel Procés i per Catalunya i diem el mateix que a les entrevistes a Madrid: els catalans ho patim més però a tota Espanya hi ha un problema de llibertat d’expressió. Companys músics, els titiriteros de Madrid, els que protesten pel mur de l’AVE de Múrcia… Dins La Pegatina hi ha diversitat d’opinions, però evidentment tots vuit estem a favor de la llibertat i la democràcia.

Tot i que els tres integrants fundacionals sou de Montcada i Reixac, amb l’ampliació del grup us heu ‘barcelonitzat’. Com porteu la vida capitalina?

El local d’assaig el seguim tenint a Montcada i la família també. Barcelona la trobo massa complicada. Està deshumanitzada, és difícil fer-hi vida. Tothom va a la seva, al metro ningú parla… A més, visquis on visquis no hi ha mai silenci. Culturalment t’ofereix tot el que vulguis, però hi ha moments que voldries estar més tranquil. Jo m’he tornat a humanitzar gràcies al gos: passejar-lo fa que parli amb amos d’altres gossos i faci amistats noves!

El vermut ideal d’Adrià Salas

Ets vermuter?

M’encanta i per sort m’ho puc permetre bastant sovint. En això Barcelona sí que està molt bé, perquè conserva moltes bodeguetes. Sort de l’auge els últims anys, era una tradició que no podíem perdre. Com a acte social també ha revifat i es fan més concerts al migdia. Això sí, sempre hi ha el risc que de vermut en vermut se te’n vagi tot el diumenge i acabis anant a treballar dilluns amb ressaca!

Casolà o a l’aire lliure? En família o amb amics?

A casa no, s’ha de fer fora! En una terrassa o en una bodega a cobert, depèn del temps que faci. I amb els amics, perquè el diumenge tots solen tenir-lo força lliure.

Acompanyat de menjar o auster per no perdre la gana de dinar?

Sempre amb menjar perquè ha de durar una estona! Té un sentit social, és tot el contrari de la deshumanització: temps per tornar-te a trobar, parlar i oblidar el mòbil. A més un vermut sol no es pot fer, almenys se n’han de fer dos!

Amb les gires haureu vist moltes tradicions gastronòmiques diferents. Algun equivalent estranger que us hagi agradat o sorprès?

A França tenen el pastís, que és anisat i l’has de rebaixar amb aigua. A Itàlia hi ha l’spritz de mitja tarda i a Portugal prenen ginjinha abans de dinar. Mola molt aquesta cultura de beure, et fa adonar que tenim moltes coses en comú.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies